Música

"Rosalía és la mostra que, rere l'èxit, hi ha un gran treball de reflexió"

Núria Sempere, directora de l'Esmuc, qüestiona la forma com s'ensenya música a les escoles

Núria Sempere, directora de l'Esmuc.
Valèria Gaillard
06/03/2020
7 min

BarcelonaFa un any i escaig que Núria Sempere es va posar al capdavant de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Prèviament havia estat la directora de l’Escola Municipal de Música Centre de les Arts de l’Hospitalet (EMMCA), professora del departament de Producció i Gestió de l’Esmuc i membre de la junta directiva de l’Associació Catalana d’Escoles de Música (ACEM), de la qual és presidenta fundadora.

Quines són les prioritats que s’ha fixat a l'Esmuc?

Primer de tot resoldre les mancances estructurals de l’edifici, que ja té gairebé vint anys. L’any passat vam haver de refer el sostre de la sala d’orquestra perquè queia. Ara falta la impermeabilització del sostre del conjunt de l’edifici. L’avantprojecte de pressupost preveu una partida de 200.000 euros per a això. És urgent. També hem d’insonoritzar més les classes de jazz i moderna.

I després?

Volem renovar instruments, però aquest any no podrem. Cal també recuperar llocs de treball que s’han perdut amb les retallades, engruixir l’estructura i estabilitzar les jornades del professorat. El Govern ha inclòs al pressupost necessitats endarrerides de l’Esmuc que ascendeixen a mig milió d’euros. Tenim uns diners, pocs, per poder prendre aquestes mesures.

Com està la qüestió de la paritat?

Hem fet un estudi i la situació ens preocupa i ens supera, perquè és una problema social. Tenim una relació 80-20 entre els professors. Entre l’alumnat, la proporció és de 64,1% d'homes i 35,9% de dones. En algunes especialitats, com direcció o flamenc, per exemple, els percentatges són del 75-25. Estem treballant amb l’Institut Català de la Dona perquè hi hagi més dones en els repertoris i puguem abordar els llibrets de les òperes escrites per dones. Tenim un col·lectiu feminista a l’escola que vetlla perquè la presència de les compositores vagi creixent.

Quin balanç fa de l’any que porta al capdavant de l’Esmuc?

Estic contenta d’haver pogut posar sobre la taula temes com ara l’encaix de l’escola en l’ecosistema musical de la ciutat, les perspectives de gènere o bé quanta música contemporània fem o com celebrem els centenaris. Està bé celebrar l’Any Beethoven, però també hem fer el de Robert Gerhard. L’equip ha agraït tenir un Pla d’Actuació, que fins ara no s’havia fet mai i que ens permetrà avaluar les mesures proposades.

Com està l’Esmuc pel que fa a alumnes?

Estable. Als graus tenim 600 places. Als màsters, que no són subvencionats, hi tenim al voltant de 300 alumnes. Amb el nombre d’especialitats que fem, en realitat són poques places. De piano, per exemple, en tenim deu al llarg dels quatre anys que duren els estudis, però de fagot històric n’hi ha una, igual que de flauta de bec. Hi ha poca densitat i ens caldria tenir més alumnes. Això suposa incrementar pressupost. Pel que fa a espai, no seria fàcil, però es podrien trobar solucions. Això ajudaria a fer que no hi hagués tanta frustració entre els aspirants.

Hi ha molts alumnes estrangers?

Les proves d’accés són iguals per a tothom, i aprova qui aprova. Hi ha una part general i altres d'específiques: no hi ha diferències. Si mirem els percentatges tenim un 64% de catalans, un 33% d'espanyols, un 1,1% de comunitaris i un 0,9% d’altres països. En canvi, al màster són majoritàriament estrangers, però això és normal: la gent fa el grau a prop de casa seva i després es mou per fer l’especialització.

Quina és la més demanada? La música antiga?

Quan vam presentar la música antiga va tenir una demanda enorme, però ara sembla que ja es va graduar tothom que ho havia de fer en aquell moment i, en canvi, el fet de ser una carrera amb moltes assignatures més enllà de l’instrument –teoria, anàlisi, història, estètica– la fa dissuasiva, sobretot per a l’alumnat estranger. Tenim les carreres més interpretatives, que tenen l’instrument al cor de l’aprenentatge, i d’altres que són més teòriques. Al perfil més netament instrumentista li acabava fent nosa aquest volum teòric, però per a nosaltres no té sentit generar músics exempts de pensament al voltant de la música. No és tan diferent del que fan a belles arts o als estudis d’art dramàtic o dansa. Si situem les arts en un entorn universitari, les hem de dotar de nou coneixement, inclosa la investigació.

Què creu que poden obtenir a l’Esmuc els estudiants?

La capacitació per entrar en el món contemporani com a intèrprets, pedagogs, musicòlegs, sonòlegs... Després pot ser que exerceixin d’això mateix o de qualsevol altra cosa, no gaire allunyada. Hem de construir ciutadans i ciutadanes lliures de pensament perquè han treballat tant Bach com Gerhard, i perquè han treballat amb mi, que soc gestora, i amb Ernest Martínez Izquierdo, director de contemporània. En conjunt els farem preguntar-se quina és la situació de l’instrumentista en el món d’avui. Ara bé, poder tenir el Jonathan Brown, del Quartet Casals, tant de viola com de música de cambra, no ha de deixar indiferents els estudiants. Facin el que facin, tindran un pensament crític i una mirada diferent.

Quin espai ocupa la recerca?

En el nou pacte, el govern espanyol ha demanat valorar la vinculació entre els ensenyaments d’art superiors i la universitat. Aquí tenim un deure públic. Nosaltres donem un títol superior i les universitats un grau. Això vol dir que els estudiants no tenen les mateixes beques ni els professors els mateixos fons per a la recerca. Ara treballem perquè es puguin resoldre aquestes dues qüestions i alhora perquè el nostre professorat pugui desenvolupar-se i incrementar les seves competències. Tenim poc professorat doctor, i ho hem d’incentivar per avançar en la recerca.

Quins grups de recerca teniu?

Un de patrimoni musical català. Ara estem amatents sobre com es desenvoluparà la recerca performativa de base pràctica. A banda de la recerca acadèmica clàssica universitària, hi ha un corrent nou de recerca que només els intèrprets poden experimentar, i que consisteix en buscar què hi ha al darrere de la seva interpretació. Analitzen la sèrie de decisions que han pres a l’hora de tocar una sonata, i això constitueix una base teòrica summament interessant. Alguns llocs d’Europa ja ho estan fent i el Campus de les Arts ho està promovent. Nosaltres tenim alguns professors que en són experts, i aquí és on podem fer una aportació única.

Quin espai voleu donar a la contemporània?

David Albet, cap del departament, hi està fermament compromès, i el departament de musicologia està fent una anàlisi per posar dades objectives sobre la taula i omplir els buits dels estudiants. Els últims programes inclouen molta música contemporània i en diferents formats. Els alumnes no poden deixar de conèixer el gran repertori, però no poden obviar el contemporani: tots dos són igual d’importants.

Creu que s’està perdent la por a la contemporània?

Sí, sobretot en la mesura que s’ha anat distanciant de les formes de presentar-se de la clàssica. Quan s’ha comportat com la clàssica ha sortit perjudicada. Ara començarem un màster de tècniques de la música contemporània que aplegarà estudiants de composició, interpretació i direcció, i que pivotarà sobre la creació d’un projecte. Els alumnes dissenyaran i tiraran endavant el projecte pensant en tots els aspectes, també la presentació i la recerca del públic.

Teniu projectes d’altres nous màsters?

La majoria estan consolidats. El departament de pedagogia en feia un online de pedagogia de l’instrument i que ha tingut molt d’èxit, però potser el substituïm per un de gestió d’institucions d’educació musical que posi la gestió al bell mig de l’escola.

Núria Sempere en una aula de percussió de l'Esmuc.

Què pensa del desànim que hi ha entre els professionals que treballen en escoles de música i conservatoris municipals? Cal recordar que se’ls van retallar un 23% les subvencions de la Generalitat el 2011.

Potser han de repensar la manera de fer, però sobretot s’han de recuperar els diners perduts. Estem acostumats a fer una educació musical molt artesanal, a pensar: "El meu mestre ho feia així, els repertoris que s’han de tocar són aquests...", i el "Sempre s’ha fet així" impedeix imaginar res de nou. Cal una nova mirada, potser centrada en els alumnes, en el territori, trobar un altre eix, i que la institució sigui la resposta a això. Tenim un repte enorme: ens hem de plantejar si es pot ensenyar a tocar un instrument d’una altra manera. No sempre s’ha ensenyat a llegir igual, ni tampoc les matemàtiques, i en canvi no sé si hem pensat prou com construïm coneixement en un entorn en què la destresa motriu individual és tan alta. Cal veure com ajudem l’estudiant perquè totes les hores que hi dedica siguin més productives.

Com veu l'ensenyament de la música a les escoles?

Tocar la flauta de bec amb digitació alemanya vol dir 25 flautes sopranos tocant alhora, i així és molt difícil tenir una experiència musical que t’arrossegui. Segurament és perquè el nostre professorat especialista de música ha tingut poques oportunitats per configurar una aula de música a les escoles, i no ho han de fer sols. Ara hi ha escoles que fan tàndem amb conservatoris i centres de música. Per exemple, nosaltres en fem un amb una escola de Sant Adrià de Besòs gràcies el programa de la Fundació la Pedrera, i el nostre professorat treballa amb el de primària per donar-los eines perquè posin la música al centre de la vida quotidiana escolar. Durant anys es va posar el focus en les competències del professorat de primària i potser ara caldria treballar junts per sumar sinergies.

Com veu l’èxit de la Rosalía, que va ser alumna de l’Esmuc?

Abans va passar pel Taller de Músics, això s’ha dir. Aquí va fer tercer i quart. Va transitar entre les diferents especialitats i va esprémer al màxim les possibilitats del currículum. Va ser intel·ligent a l’hora d’anar a buscar les assignatures que li interessaven més i treure’n el màxim profit. Està bé per mostrar que, darrere d’aquests grans èxits, hi ha una feina de reflexió sobre el que fas. No és un atzar. No és només un producte a posteriori sinó que ha anat construint uns valors. Estem molt orgullosos d’ella.

stats