Rosalía ha convertit el seu nou disc en una declaració d’afectes, influències i propòsits. Amarada de flamenc i còmoda amb les músiques urbanes, també explora nous registres amb la veu
Finalment El mal querer no és exactament el que avançaven les cançons Malamente i Pienso en tu mirá. Sí que hi ha parts diguem-ne més compromeses amb les músiques urbanes, però en el disc nou Rosalía no gira full a l’estètica solemne amb què aborda el flamenc, referent constant en la majoria de les peces, sinó que la integra en una producció cuinada amb Pablo Díaz-Reixa, el Guincho. En la recerca d’un so propi, Rosalía hi aboca les lliçons flamenques, les polifonies apreses a l’Esmuc i els ritmes i les sonoritats escoltades en discos de Drake, Kendrick Lamar, Solange, James Blake i probablement Björk i Arca. Com en un joc de contrastos, també la veu es mou en diferents registres, ja sigui en el quejidito, com diu Alejandro Sanz sobre la veu laína de Rosalía, administrant l’ autotune i el falset o rapejant amb l’eco de la Mala Rodríguez.
Musicalment, la de Sant Esteve Sesrovires gestiona tonalitats majors per obrir el disc i enfosqueix el color després, quan la temàtica demana més gravetat. Tot i que la feina bruta la fan samplers i caixes de ritmes, el caràcter sintètic queda esmorteït al llarg de l’àlbum per aportacions de tota mena. N’hi ha de més previsibles si es té present el bagatge de Rosalía; per exemple, les palmas de Los Mellis, les veus de Las Negris i el sample de la Paquera de Jerez. En canvi, d’altres són més sorprenents: l’Orquestra Simfònica de Bratislava tocant un arranjament de Jesús Bola per conduir Reniego cap a la copla orquestral d’aromes andalusines, i l’Orfeó Català i l’arranjament de Joan Albert Amargós donant profunditat a Bagdad, un tema que no està ambientat a l’Iraq sinó a la sortida del club porno de Barcelona. Hi dominen decisions que semblen molt reflexionades, potser massa i tot, perquè a vegades la veu s’encomana d’una fredor musical que dificulta la connexió emocional. Altres vegades, però, la intensitat és aclaparadora, sobretot en el tram final, des de Bagdad fins a A ningún hombre.
Pel que fa el relat que amb tanta insistència ha defensat Rosalía, efectivament El mal querer explica les vicissituds emocionals d’una dona estimada, casada, anul·lada per la gelosia de l’home, maltractada i finalment alliberada, però amb memòria. Rosalía ho subratlla adjudicant un lema a cada peça, de l’auguri al poder. Tanmateix, en aquest melodrama deixa a les mans de l’oient la interpretació d’un arsenal metafòric que no sempre és transparent i que va carregat de mètriques de sangs antigues, tot i que no tant com la del romanç occità del segle XIII que ella assegura que li ha servit d’inspiració. Aquest gest de sofisticació lírica, que contrasta amb un argot popular més contemporani, allunya del present la història que vol explicar. Així i tot, és un disc extraordinari en què Rosalía juga sobre la corda fluixa sense mirar avall.