CRÒNICA
Cultura07/12/2019

Mare meva, Rosalía!

El públic aclama l’artista de Sant Esteve Sesrovires en el primer dels dos concerts al Palau Sant Jordi

Xavier Cervantes
i Xavier Cervantes

BarcelonaMare meva, Rosalía, amb quina fe et projectes com a artista. I quin fervor generes. “Ha sigut el millor any de la meva vida i és gràcies a vosaltres. Us estimo molt”, vas dir ahir al Palau Sant Jordi, quan el concert entrava a la part més calenta amb Con altura. Aquí hi ha molta feina darrere i, esclar, una confiança absoluta en el teu art. I atreviment, perquè remenes ritmes i harmonies que, prou que ho saps, no tothom té el valor de posar en joc i que l’aparença sigui pop; perquè això no va només de reinterpretar tradicions amb codis del present, sinó de crear des del futur amb un profund coneixement de passats diversos. Mare meva, Rosalía, també pel seny que demostres, perquè saps que un concert té un relat propi i que, com diria Clara Peya, experimentar per experimentar és una irresponsabilitat.

Que al Palau Sant Jordi ahir érem més de 15.000 persones (i 15.000 més avui) predisposades a escoltar-te i a admirar-te, però també a ballar i a replicar-te aquestes tornades cubistes que en un temps rècord has inserit en la cultura popular. Que ens tenies allà, cridant “tra-tra” al final del concert, esperant el ritme trencat per proclamar “con altura ” i demanant que ens “tanquin el Louvre així com el Macba”. Que els teus concerts no són de mirar, escoltar i prou. Bé, que ja ho saps, com saps que sí, que en som conscients que el que estàs aconseguint és incomparable. Mare meva, Rosalía! “Gràcies per tot el suport que rebo des d’aquí, des de la meva terra”, vas dir. I el públic va respondre: “Rosalía, Rosalía, Rosalía!”

Cargando
No hay anuncios

Ja fa mesos que saps com gestionar multituds i emocions dalt de l’escenari. Ho has fet en la gira de festivals, i sobretot en cites tan assenyalades com el Primavera Sound. I així i tot, malgrat saber que estàs fent allò que vols i de la manera com vols, malgrat tenir el control de la situació i saber-te acompanyada de qui mai no t’ha fallat, ha de trasbalsar molt veure com tot un Palau Sant Jordi canta Como el agua de Camarón just abans de sortir a l’escenari, i sobretot com esclata amb una ovació quan saludes, “Barcelona!”, i fas caminar els primers compassos de Pienso en tu mirá. No ha de ser fàcil acceptar el compromís que això implica: no pots decebre unes expectatives expressades amb tanta contundència, i encara menys a casa. Vas estar a punt de plorar, oi, Rosalía?

Cargando
No hay anuncios

La teva mesura artística la dona l’estructura que has triat per al directe i que has anat perfeccionant des que vas presentar El mal querer a Madrid fa un any. Dos discos, una vintena de temes en directe i cap sobrer. Cantes, balles, cantes i balles, i respires per no quedar-te sense aire. Ja no dones peu ni a la més tímida de les indulgències: ara domines de principi a final. Manes perquè has de manar, perquè, com deia Rubén Blades per boca d’Héctor Lavoe, ets aquí per dedicar-nos els millors pregons.

Ahir vas començar lluint-te en el cos de ball de Pienso en tu mirá, la coreografia de la tribu de les roses que és tota desafiament, sororitat i poder; com la de De madrugá, que les set balleu amb la intensitat d’una litúrgia antiga.

Cargando
No hay anuncios

Amb A palé, abans de dir que estaves “molt contenta” d’estar a la teva ciutat, ens vas ensenyar com s’aprofita una escenografia, projectant contenidors a la pantalla, res més. Això també és saber administrar els recursos. Per cert, molt ben tirat això de començar el xou projectant el teu nom escrit en moltes tipografies diferents: que no ets d’una sola estètica sinó el fruit de moltes estètiques diferents, i totes són Rosalía.

Ens vas gronxar amb una Barefoot in the park que defenses sola, diva de paisatges melancòlics, donant pausa a les ballarines i a tu mateixa. I de sobte ens tenies seguint el loop de la guitarra per buleria de Que no salga la luna i mantenint el ritme del fandango a Maldición, durant la qual vas agrair a Chiqui de la Línea, el teu mestre de cant flamenc, tot el que t’ha ensenyant. Rosalía, que per a tu el flamenc és com el soul per a Beyoncé: el context que t’alimentarà fins al final dels dies. “El flamenc m’agrada més que la pizza”, vas dir. ¿Vas notar el silenci del Sant Jordi quan lamentaves a cappella la sort de Catalina? ¿I l’alliberament del crit quan la vas acabar? Aquí t’agrades, i et permets viatjar a una altra dimensió cantant el que Manuel Vallejo cantava per tangos fa gairebé un segle, i tot seguit recordes tot el que significa Enrique Morente enlairant el vibrato a Aunque es de noche : com apuges el nivell, Rosalía, que fas que El Guincho se senti organista d’una catedral digital. I com t’acompanyen tota la nit Los Makarines i Anna Colom i Claudia La Chispa Gómez.

Cargando
No hay anuncios

Segueix funcionant col·locar Las Grecas com a frontissa entre la part més flamenca i les paraules majors d’El mal querer, les de Di mi nombre, De aquí no sales (amb la coreografia que planta cara) i Bagdad, dolor i glòria en la foscor dels amors tòxics. Quan vas tocar al Primavera Sound encara no havies estrenat Milionària, i ara ja la tens entre les preferides del públic i és imprescindible per rebaixar el drama i obrir l’aixeta de l’alegria amb què després vas esquitxant l’últim terç del concert. Et diverteixes amb Brillo, que cantes amb ulleres fosques i el posat fatxenda propi de J Balvin, i amb Como Ali. I aleshores tibes la corda amb Lo presiento, buscant una sensualitat que anticipi el reggaeton de Yo x ti, tú x mí, que El Guincho fa sonar més dur, Con altura. Aquí, esclar, ja no hi ha marxa enrere. Cantes A ningún hombre, fas meravelles amb Aute cuture, com si saludessis a J-LO, i acabes una hora i vint de concert amb Malamente, tan amunt que no cal allargar el que ja funciona així. Mare meva, Rosalía!