"Avui, la Rosa segur que us voldria abraçar a tots, un per un"

BarcelonaL'oratori del tanatori de Sant Gervasi ha quedat petit aquest migdia per als centenars de persones que han assistit al comiat de l'actriu Rosa Novell, morta aquest divendres a conseqüència d'un càncer. A un quart de tres ha començat a sonar el preludi de la 'Suite número 1 per a violoncel en sol major' de J. S. Bach, una peça bellíssima que necessita només un parell de minuts per glaçar la sang de qui l'escolta. La tocava Fanny Silvestre, que va acompanyar l'actriu aquests últims anys en recitals de poesia com el que Queco Novell recordaria durant les seves paraules, gairebé al final de l'acte: "Vam pujar a Viladrau a veure-la recitar l'estiu passat, després d'un any i un mes d'absència dels escenaris. La Rosa recitava Espriu, i es notava que li agradava perquè va voler fer una sessió molt llarga. En aquells moments vaig pensar que el tumor no tenia ni puta idea d'on s'havia ficat. Havia anat a parar al cos d'una dona que li posaria molt difícil guanyar. Al final se n'ha sortit, ja ho sabeu".

Novell tenia al davant més de tres-cents assistents, entre els quals hi havia nombrosos actors –Josep Maria Pou, Lluís Homar, Carme Elias, Teresa Gimpera, Eduard Farelo, Mingo Ràfols, Pep Cruz, Rosa Renom i gran part de l'equip de 'Polònia, el musical'–, directors –Joan Lluís Bozzo, Abel Folk, Xavier Albertí–, dramaturgs –Josep Maria Benet i Jornet–, músics –Marina Rosell, Paco Ibáñez–, escriptors –Pere Gimferrer, Juan Marsé, Jordi Coca, Biel Mesquida, Narcís Comadira, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas– i artistes –Frederic Amat, Benet Rosell–. Ferran Mascarell i el poeta Carles Duarte, conseller de Cultura i president del CoNCA, respectivament, també eren a l'oratori, igual de compungits que Xavier Trias, alcalde de Barcelona. Després de mencionar el documental que han estat rodant els últims mesos amb Agustí Villaronga, Isona Passola ha recordat que amb la seva amiga Rosa havien arribat a la conclusió que el "text moralment indiscutible del Nou Testament eren les 'Benaurances'". N'ha llegit algunes, entre les quals sobresortia, per l'adequació a la trista jornada: "Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!".

Un viatge d'aprenentatge

L'escriptor Eduardo Mendoza, parella de l'actriu, ha admès "que el moment del record encara no ha arribat". De moment, "és l'hora de la separació", ha dit amb veu serena abans de fer un petit recorregut –molt ben pronunciat tot i el dolor evident– pel "viatge llarg i sorprenent" que tots dos van emprendre "des que van detectar la malaltia a la Rosa". Mendoza ha afegit que "ha estat un viatge d'aprenentatge, on la Rosa va mostrar les millors cares d'ella mateixa". Quines eren? "Tot i que era una persona de caràcter vehement, precisament gens submisa, han anat apareixent la tranquil·litat, la paciència i la dolçor. En tots els centres per on ha passat, ni tan sols quan la sotmetien a tractaments dolorosos, ella mai no ha deixat de donar les gràcies".

Mendoza ha acabat recordant un dels costums de la Rosa que el posava "molt nerviós". Cada vegada que es trobava "amb un conegut remot, s'havia d'aturar i saludar-lo amb una abraçada". "Jo creia que era una pèrdua de temps –ha dit–. Però més endavant vaig entendre que aquesta atenció especial que dedicava a cadascun era el mateix que feia al teatre: sempre intentava arribar fins a l'últim espectador. Avui, segur que la Rosa us voldria abraçar a tots, un per un".

A més de recordar el recital de Viladrau i d'agrair a Mendoza "l'atenció, dedicació i estima" cap a la Rosa, Queco Novell l'ha recordat com una dona "valenta, molt lluitadora, constant, impressionantment tossuda: això la va portar a fer grans coses i a aconseguir moments inesborrables de la història del teatre". Novell ha donat pas a un enregistrament en vídeo de la seva germana recitant el serè i corprenedor 'Cambra de la tardor', de Gabriel Ferrater, que acaba així: "Adormides, / les fulles dels meus besos van colgant / els recers del teu cos, i mentre oblides / les fulles altes de l’estiu, els dies / oberts i sense besos, ben al fons / el cos recorda: encara / tens la pell mig del sol, mig de la lluna". L’acte ha acabat amb una llarga ovació.