BarcelonaArriba al Teatre Romea de bracet de l’Abel Folk i amb el somriure posat. Ens asseiem cara a cara en una taula del camerino. Em pregunta quanta estona necessito per si puc tirar curt, però m’acaba regalant una hora de conversa, mentre no arriba la maquilladora. Rosa Novell ha tornat al seu hàbitat natural, els escenaris, amb L’última trobada de Sándor Márai, després de patir una greu malaltia que li ha fet perdre la visió.
En primer lloc, com està?
Bé, contenta, al teatre. A tothom li agrada l’obra i jo sóc feliç aquí, dalt de l’escenari.
¿Es fa difícil parlar dels canvis que ha viscut en els últims temps?
No és tabú, però no vull convertir-me en un llibre d’autoajuda, perquè no estic preparada per a això. Si puc ajudar algú ho faré amb la meva actitud, però... no vull estar tota l’estona parlant d’això.
Tornar al teatre era una prioritat? Sí. Jo pensava: necessito com una llumeta en algun lloc que em tibi. No volia un paper llarg ni la responsabilitat que solia tenir, però sí poder passejar-me per allà dalt de l’escenari. I es va complir el meu somni.
Com va ser el procés, des que l’Abel Folk li va oferir el paper fins a muntar l’obra?
Me’n moria de ganes. Sabia les meves dificultats, en aquell moment, però pensava que si tenia un projecte no gaire complicat m’agafarien més energia i ganes de sortir de casa. I em van proposar aquest. Però després va venir el segon tsunami. El procés de pèrdua de visió ha sigut molt ràpid. I és molt difícil d’assumir i tirar endavant. Em sembla que encara no ho he aconseguit, tot i que espero fer-ho. Llavors els vaig dir que estava així i que entendria que busquessin una altra persona, però l’Abel em va dir que em volia. I jo sempre pensava en positiu: la faré, la faré, la faré. Costa molt. Però tot costa. Sempre m’he passat la vida lluitant per aconseguir les coses, res no m’ha vingut donat. És cert que també m’hi he acostumat i que una es complica la vida per realitzar-se: un artista ha d’anar sempre més endavant, no ha d’estar mai content, ha de voler ser millor. Perquè cada vegada conec més el que desconec.
Sándor Márai era la millor opció.
Sí, perquè conec l’autor, m’agrada molt i ja vaig ser La dona justa. (2010). Sándor Márai, com Mercè Rodoreda, és dels pocs escriptors que tenen l’habilitat d’arribar al cor directe. Ho noto. La paraula és com un dard al cor.
L’última trobada planteja una traïció amorosa que és tan dolorosa perquè trenca una amistat profunda entre dos homes.
Sándor Márai ho explica des d’una mirada de principis del segle XX que ve d’una tradició, des dels grecs, i per això arriba a tothom. Jo m’identifico amb els dos homes i el que expressen, tot i que a les dones ens van educar d’una manera més competitiva i hi vam arribar més tard. L’amistat, per a la majoria de gent i per a mi, és sagrada. Sobretot de jove, quan t’estàs formant, els amics són el primer. Pertanyo a una generació que no volíem el poder, no volíem normes, però sí que crèiem en l’amistat. Era la nostra família. Vivíem junts, lluitàvem junts, estudiàvem junts. Et passes mitja vida buscant amics, i l’altra mitja traient-te’ls de sobre i que en quedin pocs, perquè no pots estar per tots!
Amb els anys canvies.
En fer-te gran ets menys orgullós i és més fàcil el perdó. I a mi m’agrada ser així. Perdonar, als amics o a mi mateixa. No em culpabilitzo tant com abans. La maduresa et porta a la reflexió i la reflexió a admetre els teus errors i la possibilitat de cometre’n. La vida t’ensenya moltes coses. Jo sempre intento veure el got mig ple.
A l’obra Márai diu que cadascú és responsable del seu destí i que a la fatalitat li obrim la porta.
No ho comparteixo gaire. En tot cas, no conscientment. ¿Responsables dels nostres destins? Jo crec que hi ha un gran tant per cent de probabilitats de sort, d’atzar. Però un cop tens les teves cartes repartides, has de saber jugar-hi.
“No hi ha res pitjor que no voler ser qui ets”, es diu a L’última trobada.
L’obra parla d’uns valors que tenien importància en la primera meitat del segle XX: l’amistat, l’amor, la paraula... Ara tot s’ha tornat molt superficial, el més important és ser famós i tenir diners. És difícil donar consells, en aquest moment, però tothom hauria de tenir la força de voluntat de dirigir la seva vida cap a on vulgui. Tira endavant, fes que sigui assumible i conseqüent, i la vida serà millor.
Estem en un moment de canvi estructural, en què els partits més horitzontals estan guanyant terreny.
Ho celebro. Ho necessitàvem. La meva generació va lluitar per la democràcia i el canvi. I sempre se’ns ha dit que nosaltres havíem tingut contra què lluitar. Doncs ara ho teniu vosaltres. Què fareu? Arregleu-ho o cremeu-ho, però no em demanis que em torni a posar a primera fila. Lluita per tirar endavant com tu vulguis! Jo crec, però, que el canvi serà lent. I està bé ser prudent.
Els aplaudiments al final de cada funció són molt emocionants.
Reps el que has donat. No vull que la salutació sigui una cosa mecànica, sinó que sento l’energia de la gent com arriba... i els hi torno.