Rosa Maria Sardà: “No estic orgullosa de res. Em veig i penso: «Aquesta actriu no m’agrada»”

BarcelonaA La reina de España, Rosa Maria Sardà reprèn el paper que va fer el 1998 a La niña de tus ojos. Una actriu de teatre amb molt caràcter, rèplica àgil i bregada en mil batalles, però amb un gran amor per la professió i els companys. Una dona, en el fons, molt semblant a Rosa Maria Sardà, que sona poc creïble quan assegura que la seva única motivació per continuar treballant és “pagar la llum, que cada dia està més cara”.

¿Com ha anat el retrobament amb l’equip de La niña de tus ojos?

Molt bé! El dia més emocionant va ser el primer, quan vam fer la lectura del guió i ens vam posar tots al dia. El rodatge de La niña de tus ojos va ser una experiència irrepetible. El Fernando ens va tenir a Praga tres mesos: compartíem el pernil i els llagostins que ens enviaven d’Espanya, ensenyàvem als alemanys a fer pa amb tomàquet... Ens vam unir moltíssim: vam riure, vam plorar i ens van passar moltes coses. Ara les circumstàncies han sigut diferents. Esclar, han passat 20 anys!

Amb Fernando Trueba i la seva dona, Cristina Huete, té una relació que va més enllà de la feina, oi? Li van produir una obra, Wit.

Sí, vam fer-la tres anys. M’estimen molt. Per a mi són de la família. Sempre he dit que sóc l’única persona que té uns pares més joves que ella. El Fernando crea molt bon ambient als rodatges. Sap molt bé el que vol, però és flexible i escolta tothom. Al final sempre acaba fent el que vol, però et fa sentir que compta amb tu, que no ets allà perquè sí.

¿I això de sentir que no comptes per al director li ha passat molts cops?

Sí, i tant. Tu dius: “Això no ho diria així”. I ell: “Doncs ho fas!” Però no direm noms... Amb qui sí que he tingut molt bona relació és amb Ventura Pons, hem fet cinc pel·lícules junts. Però he quedat amiga amb tots: el Ventura, el Fernando, Berlanga, Colomo, Almodóvar, García Sánchez...

A La reina de España és una actriu de teatre que fa cinema perquè paguen bé. ¿Ha tingut mai una relació semblant amb el cinema?

Jo vaig començar a fer teatre perquè la vida m’hi va portar. El cinema ni me’l plantejava, no creia que el meu físic i la meva manera de fer hi encaixessin. I mira, ja fa 40 anys que en faig! I tinc dos Goya, la Medalla d’Or de l’Acadèmia... Potser estava equivocada. Hi va haver èpoques que vaig fer més cinema que teatre, però després vaig tornar al teatre. Això sí, triant molt què feia. En cinema no tant, perquè no pots triar gaire. És difícil que t’arribi un bon guió.

A La reina de España, els actors han d’actuar i callar.

Ara també. Et diuen que t’ocupis de la teva feina i no entris en política. Em sap greu, noi, però Franco no s’ha mort. S’ha mort la Rita Barberá, però el Franco no. I moltes coses de l’Espanya de Franco continuen iguals.

Lluís Pasqual diu que abans de la funció no se li pot dir res, que és molt perfeccionista i necessita estar sola. Com s’ho fa, al cinema?

Jo repetiria sempre, fins a l’infinit. Passa que és el director qui mana. Fa anys un actor de teatre, Rafael Anglada, va dir: “Si assagés tant com la Rosa jo també ho faria bé!” [riu]. Jo disfruto l’assaig, el descobriment. Ara, rodar cada dia de 7 del matí a 9 de la nit ja no m’agrada tant.

De quin film està més orgullosa?

No estic orgullosa de res. Sempre penso que ho podria fer millor. Em veig i penso: “Aquesta actriu no m’agrada”. La Carmen Maura em deia sempre: “ No te veas ”. Les pel·lícules s’han de veure al cap dels anys. És com les fotos: en el moment que te les fan sempre creus que estàs horrible però cinc anys després dius: “Escolta, no estic tan malament”.

Aquest any li han fet homenatges per donar i vendre.

Ai, sí, quin malson. En vaig acabar una mica tipa... Recordo que em van oferir el Fotogramas de Plata però em van dir que, si acceptava el dels crítics [el Feroz], ja no me’l donaven. I els vaig dir que se’l fotessin...

Continua sent una de les actrius més estimades per la gent.

Això no ho sé. No vénen a casa meva a pagar-me la llum [riu]. Molts dels espectadors de les meves pel·lícules són morts i els altres ja no s’enrecorden de mi. Els joves no saben qui sóc. Si ja no saben qui és la Passionària! Només coneixen la Belén Esteban i els de les xarxes socials.