Rosa Maria Sardà, una gran actriu europea

BarcelonaNúria Espert no en té cap dubte: “Rosa Maria Sardà és una gran actriu europea”. L’actriu barcelonina rep aquesta nit el premi Gaudí d’Honor perquè, segons l’Acadèmia del Cinema Català, al llarg dels 50 anys de la seva trajectòria al teatre, el cinema, la televisió i fins i tot com a presentadora de tres edicions dels premis Goya ha dotat les seves interpretacions de “caràcter” i “personalitat”. “Ja sabia que era una molt bona actriu però no sabia que hi havia tanta intel·ligència al darrere”, subratlla Espert.

De fet, la intel·ligència és la primera característica que subratllen tots els professionals que han treballat amb Sardà entrevistats per a aquest reportatge. “Si coincidim amb les nostres opinions vol dir que hem dit la veritat. Si haguéssim dit alguna cosa per parlar bé d’ella i afalagar-la, cadascú de nosaltres hauria dit qualsevol cosa que s’hagués inventat. De la Rosa, després de la intel·ligència, en destacaria el perfeccionisme: és una treballadora obsessiva. I té això impagable que sap fer comèdia i també drama”, explica el cineasta Fernando Trueba, que la va dirigir a La niña de tus ojos i a El embrujo de Shanghai. Segons un altre cineasta, Ventura Pons, Rosa Maria Sardà “ho sap fer tot i ho fa tot molt bé”. “Si en comptes d’haver nascut a Sant Andreu hagués nascut a Londres, la coneixerien al món sencer”, assegura el director Lluís Pasqual.

“La Rosa és una actriu intel·ligent. Té una intel·ligència d’actriu: és una grandíssima lectora i és una boníssima lectora de teatre”, subratlla Pasqual, que ha treballat amb ella des de l’any 1979, a El balcó, de Jean Genet, fins que fa pocs mesos van estrenar el monòleg de l’italià Stefano Massini CrecEnUnSolDéu. “Des d’aquesta intel·ligència d’actriu, és capaç de descobrir el que hi ha darrere d’una paraula o una frase que els altres no veiem o coses que són tan clares que no les hem vist fins aquell moment”, subratlla el director. El dramaturg i actor Pau Miró va coincidir amb Lluís Pasqual i Rosa Maria Sardà a Wit (2006) i també posa l’accent en la lucidesa de l’actriu: “No ens hem posat d’acord entre nosaltres. La Rosa és molt lúcida i ha fet servir aquesta lucidesa per comprometre’s. Té un sentit de la responsabilitat i de l’exigència de la professió molt gran. Té molt clar que aquesta professió serveix per dir coses i no desaprofita mai aquesta oportunitat. I també és molt conscient que al públic se li han de dir coses i quan prepara un personatge ho fa pensant en el públic, però també en la intel·ligència de l’espectador”.

A més de treballar plegats damunt l’escenari, Rosa Maria Sardà va ser una de les primeres lectores de Plou a Barcelona, la primera obra destacada de Miró: “Els seus comentaris, amb la seva generositat i meticulositat, em van aportar molt. La Rosa és una dona de teatre”.

Degana dels joves

La generositat i l’energia protectora de Rosa Maria Sardà cap als joves és també un tema recurrent. “Una setmana després d’estrenar, i una setmana ja és molt, ja ha organitzat un sopar a casa seva i els actors joves que han treballat amb ella hi tornen per demanar-li consell”, recorda Pasqual. “Quan preparo un personatge, sempre passo per casa seva i m’ajuda”, revela l’actriu Mercè Pons. “Mai he sigut la seva filla damunt l’escenari, però he fet personatges molt pròxims al seu. Té la capacitat de col·leccionar emocions. Coneix gairebé totes les emocions -afegeix l’actriu-. Per molt complex que sigui un personatge, ella hi troba tots els racons de les emocions, i això va de bracet amb la intel·ligència i la intel·ligència emocional”.

La relació de Sílvia Munt i Rosa Marià Sardà va començar d’una manera curiosa: “Jo, quan tenia 17 o 18 anys, era ballarina i em van trucar del xou de Rosa Maria Sardà perquè li fes les coreografies. Em vaig passar més d’un any fent la direcció coreogàfica del programa. Jo era una xavaleta i tenia al davant aquesta monstrua ”, recorda Sílvia Munt. Fa pocs anys van tornar a treballar juntes a Dubte : “Quan li vaig trucar per fer-la em va dir que sí de seguida. Va ser complicat, perquè per a mi era un repte. No sabia en què la podia ajudar. I em vaig trobar que és intel·ligentíssima i molt treballadora. Té una gran inseguretat a l’hora de treballar, com tots els bons”. “La Sardà és una actriu que sembla, i ho remarco, que té una gran facilitat damunt un escenari. Però és de les poques actrius que abans de pujar a l’escenari està d’un enorme mal humor. Fins i tot jo, que sóc el director i ens estimem molt, quan entro al camerino abans de començar, noto que li faig nosa, que tot li fa nosa. És perquè està arribant l’altra, la que ha de representar, i ja som massa gent. Quan trepitja l’escenari, li passa. No s’ho fa fàcil, perquè no és fàcil”, explica Pasqual. “Quan estic amb la Rosa sento que no només estic amb una actriu sinó que estic amb una col·lega, amb algú amb qui pots parlar no només del guió, sinó també de la direcció. És com tenir una directora dins del pla: no només és conscient del seu personatge sinó també de la pel·lícula, de si un diàleg funciona o no, de com s’ha de dir. En aquest sentit és una gran aliada”, subratlla Trueba.

Una gran tradició de secundaris

Mentre que Ventura Pons és el director català amb qui Rosa Maria Sardà ha fet més pel·lícules -mitja dotzena-, a Espanya l’han rebuda amb els braços oberts dins d’una llarga tradició de secundaris d’or directors com Luis García Berlanga, Manuel Gómez Pereira, Fernando Colomo, Pedro Almodóvar, Juanma Bajo Ulloa i Santiago Segura. Ha rebut el Goya a millor actriu secundària en dues ocasions, per ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, de Gutiérrez Aragón, i Sin vergüenza, d’Oristrell. L’últim cineasta amb què ha treballat, a Ocho apellidos catalanes, és Emilio Martínez Lázaro: “El meu consell als joves directors que hagin de dirigir Rosa Maria Sardà és que es limitin a seure i a mirar”, afirma aquest director. Núria Espert és una gran dama de l’escena, però ha fet poc cinema. Als anys 60 i 70 va participar en pel·lícules com Maria Rosa, Laia i La ciutat cremada i va retornar a la pantalla gran a mitjans dels anys 90 amb Actrius, de Ventura Pons, acompanyada de Rosa Maria Sardà i Anna Lizaran: “Jo partia amb molt de desavantatge, però trobar-me amb la Rosa i l’Anita era un al·licient tan gran que vaig dir que sí. En la Rosa hi vaig descobrir una companya de treball extraordinària”, recorda Espert.

“La Rosa és una de les persones més divertides i amb més sentit de l’humor que m’he trobat mai. Té un humor molt fi i també un verí intel·ligent. Diu que ella no és irònica sinó sardònica”, conclou Pasqual.

CORRECCIÓ: Aquest article s'ha esmenat gràcies a l'aportació d'un lector. Núria Espert no va debutar al cinema amb Ventura Pons, com deia el reportatge, sinó als anys 60.

Set dones corrents i extraordinàries que ha fet la Sardà

Una noia de províncies

Ventura Pons va donar el primer paper protagonista a Rosa Maria Sardà a El knack, d’Ann Jellicoe, el 1969. Hi feia el paper d’una noia provinciana que acaba d’arribar a Londres i coincideix amb tres nois més en una habitació amb un sol llit que se la disputaran.

L’Honorato i senyora

Rosa Maria Sardà i Enric Pous van formar un duet humorístic històric de la televisió espanyola, amb els esquetxos del matrimoni ranci -ella és implacable-, a Tariro Tariro i Ahí te quiero ver. Qui no ha imitat alguna vegada aquella manera de cridar l’Honorato?

Una Glòria per a Sagarra

Josep Maria de Sagarra està present en la carrera de Rosa Maria Sardà per partida doble. El 1993 va protagonitzar L’hostal de la Glòria. Al muntatge també hi havia Rosa Vila i Mercè Pons, amb qui va muntar un recital sobre l’autor el 2010.

La Rosa d’Almodóvar

Pedro Almodóvar sap que una bona actriu fa créixer un paper petit. A Rosa Maria Sardà, a Todo sobre mi madre (1999), li va donar el d’una falsificadora d’art mare d’una monja que té un fill amb un transsexual. Sembla un os, però l’actriu li va donar relleu i matisos.

Tres vides violentades

A CrecEnUnSolDéu, de Stefano Massini, al Lliure l’any passat, l’actriu es va posar dins la pell de tres dones: una estudiant, una professora d’història jueva i una soldat per parlar de la vida quotidiana enmig de la violència de la franja de Gaza.