Els Rolling Stones posen fi a la censura musical a Cuba

L’havanaPotser els Rolling Stones són la banda que més vegades ha fet història, musicalment parlant. Ahir a l’Havana també van fer història política. Lluny queda la prohibició de vendre discos de rock o les detencions per escoltar-los, considerats pel govern de Fidel Castro “ritmes del capitalisme”. La primera visita d’un president nord-americà en actiu, Barack Obama, després de gairebé 90 anys, i el primer concert de la banda britànica tres dies més tard, han fet que aquesta setmana marqui un punt d’inflexió per a Cuba: l’inici d’una transició cap a la democratització, també musical.

“Ens agradaria visitar Cuba ara que la situació està canviant. És un lloc on s’han fet grans passos culturals per al món sencer. Seria interessant. És un lloc nou per a nosaltres i segurament serem una novetat per a ells”, va indicar el guitarrista Keith Richards en una entrevista l’any passat sobre el desig dels Stones de venir a l’illa, que va sorgir a partir de l’interès de Darryl Jones, un altre integrant de la banda, després d’actuar a l’Havana el febrer del 2015 amb la banda The Dead Daisies.

Des d’aleshores, la banda de rock va iniciar un llarg camí d’un any de preparatius per arribar a la capital cubana. Unes negociacions que van comptar amb la decisiva mediació de l’ambaixador anglès, Timothy Cole, amb qui Mick Jagger es va reunir durant una visita a Cuba l’octubre passat. Aquella estada, en la qual mitjans locals asseguren que Jagger va quedar “enamorat” de l’illa, van disparar rumors i especulacions que finalment es van concretar l’1 de març.

“Als Rolling els agrada ser els primers en tot, per això han decidit fer un concert a Cuba: volen oferir un gran espectacle aquí abans que qualsevol banda”, deia Dale Skjerseth, productor de la banda des del 1995. L’aperturisme del règim cubà ha permès que passin per l’illa aquest últim any una desfilada d’artistes, com Rihanna, Usher, Katy Perry o el músic Ozzy Osbourne (vocalista de Black Sabbath), entre d’altres.

El diari estatal, Granma, altaveu del règim, dedicava aquesta setmana un article titulat Cuba, escenari per al rock’n’roll, en què s’elogiava l’arribada de desenes d’artistes internacionals. “Els Stones mostraran el que és evident. A Cuba el rock’n’roll passa revista a milers de seguidors de totes les generacions, tant en el seu vessant clàssic com en les tendències més radicals del metal, que triomfen amb una enorme força en l’underground local”, deia el text de la publicació que anys enrere atacava el “capitalisme cultural”. Una mostra del gir polític a l’illa.

El rock, un gènere arraconat

Les prohibicions del règim han provocat que el públic no conegui a fons els Stones, però la seva actuació marca un punt d’inflexió en la història del rock cubà, que sempre ha estat desbordat pels ritmes tradicionals com la salsa, la guaracha, els boleros i la rumba. Sorgit a mitjans dels 50, i influenciat per la proximitat geogràfica dels EUA, fins als 60 van aparèixer un munt de bandes com Los Llopis o Los Zafiro. A partir de la Revolució (1959), el rock va resistir, tot i que moltes bandes i aficionats se sentien fora de context. Durant els anys 70 i 80 el rock va viure una època de debilitament pel poc espai per vendre’s (tant públic com en botigues), per les restriccions del règim i perquè la immigració cap als EUA es va emportar molts fans. El nou boom va arribar als 90, amb la caiguda del Mur de Berlín, quan moltes bandes cubanes van impulsar el rock local fora del país i l’obertura de sales a l’Havana.

Després d’una nova recaiguda amb el tancament d’El Patio de María (2003), el llegendari club de rock a l’illa, el rock cubà ha experimentat un nou auge des del 2012 amb el sorgiment de noves bandes com Waiting for Nadia o Hellgrind, els néts de la Revolució, que esperen que l’empremta dels londinencs normalitzi aquest estil musical a l’illa amb grans concerts en comptes de reduir-lo a determinades sales petites, segons afirma el crític musical Serafín Ramírez, que veu l’espectacle com “una oportunitat per gaudir, però sobretot per aprendre” de com s’organitzen aquests xous.

“Estem encantats de tocar per al poble cubà i per a les bandes de rock cubanes”, saludava Mick Jagger en la seva arribada a l’illa. I així va ser. Els Rolling van actuar per a un públic poc coneixedor de la seva música, però entregat a la importància simbòlica del moment. I també van fer una ofrena al rock cubà, tan jove com decidit a agafar la guitarra per continuar trencant motlles culturals a l’illa.