Roller derby, feminisme sobre patins

A la Trinitat Vella encara hi ha descampats on es pot aparcar el cotxe sense que et cobrin zona blava i també és un dels barris de Barcelona amb menys densitat de pisos anunciats a Airbnb. Els pots comptar amb els dits d’una mà. Aquí l’aparador no agrada als turistes, no hi ha res per veure. Malgrat la rabiosa força del sol i la calor que t’asfixia a cada passa, hi ha vida al carrer: un parell de senyors grans conversen a la porta de la bodega Las Dos M, busquen l’ombra d’un plataner gegant i comenten que ara, el Barça, s’estarà uns anys sense guanyar res. Uns metres més avall, un grup de nois i noies escolten reggaeton als seus telèfons mòbils. Són els bombos i les caixes de la seva generació, la que ha canviat el radiocasset oblidat al calaix de la història i la incomoditat per un altaveu digital. La vida en aquests carrers és aliena al que passa al centre esportiu del barri, on té lloc el campionat més important de l’any d’una activitat de la qual mai han sentit a parlar.

Mentre t’acostes al pavelló, un missatge contundent que exalta l’ànima és cada cop més intens: “ Endless power, with our love we can devour. You’ll do any-thing for me”. El que hi sona és una cançó de Beyoncé, i no ha vingut a fer de fil musical, és la banda sonora conscient que et diu “ Who run the world? Girls!” Són les riot grrrls de l’esport: tatuatges, cares pintades, noms de guerra, rodes, coixinets i empoderament. Això és el roller derby, i les Ingles de Acero tenen una feina per complir, un campionat per guanyar.

“Has vingut a veure les sueques, oi?”, em pregunta una noia que em veu perdut a l’entrada del centre. “Són molt bones -m’explica-, guanyaran tots els partits fàcilment”. Les escandinaves a qui es refereix són les Bstrd’s (fonèticament, bastards en anglès) i arriben des d’Estocolm per participar en la segona edició del Brawcelona, el torneig internacional de roller derby . També hi jugaran Les Patins du Coeur, un combinat de jugadores de la costa occidental francesa, les insulars Tenerife Roller Derby i les Ingles de Acero, l’equip local. Està a punt de començar el segon partit de la jornada, que enfrontarà catalanes i canàries, i m’assec al costat de Loreto Riera, una aficionada que m’anirà guiant per la línia ovalada. “Aquí no hi ha guapes i lletges, tothom és igual”, em diu. Però no totes tenen la mateixa funció al camp: hi ha una atacant ( jammer ) i quatre defensores que intentaran que la davantera rival no completi voltes a la pista (cada volta, un jam, suma 4 o 5 punts, depenent de si avances a la jammer contrària o no). Aquesta és la fórmula màgica del roller derby, un esport d’adrenalina, competitivitat, estratègia i molt contacte físic en què, però, no poden utilitzar-se les mans. Però això no és el que el fa especial. Apunteu: es practica sobre patins i va associat a una estètica trencadora.

Maggie Love, Sherry Bomb, Jackie the Ripper, Ave Fenix. No són personatges extrets d’un joc de rol o d’algun assassí en sèrie de pel·lícula de John Carpenter, és el nom de guerra d’algunes de les jugadores que hi ha a la pista de la Trinitat Vella. El que hi digui al teu DNI no importa a ningú al ciment, no és rellevant. “Això és una comunitat -m’explica Marina Quer, una de les capitanes d’Ingles de Acero-, on conviuen noies d’extraccions socials diferents i hi trobes una obertura i respecte absolut per totes les opcions de vida”. Aquesta llibertat es respira a tota la instal·lació; des d’una bandera arc iris que presideix el partit, fins a la possibilitat de poder venir amb un animal com a acompanyant. Encara que regni aquest ambient de concòrdia, el posat de les jugadores és dur, extrem, empoderat: tatuatges llampants, cabells de coloraines i la cara pintada llesta per a la batalla, com si fossin a Brave-heart. Tot això té un evident punt d’autoafirmació antipatriarcal: “Aquest esport el vam començar les dones”, exclama, orgullosa, la Loreto després de comentar-li la poca presència masculina al pavelló. El roller derby és una activitat decididament feminista, que s’enfronta amb la boutade que diu que la política ha de sortir de l’esport, perquè el que es fa aquí, per sort, també és política: la de mirar cara a cara a les injustícies i desigualtats de gènere. “Quan vaig començar a jugar ho passava malament cada vegada que deixava el cotxe al pàrquing i havia de venir caminant al pavelló perquè tenia por. Després d’un any de jugar a roller derby ja no em passava. Hi ha un moment en què t’adones que pots amb tot, que ets una tia qui ningú aturarà ni atemorirà”, explica Quer. Aquesta és la gran victòria d’aquest esport.

L’última resurrecció del roller derby, que originàriament data dels anys 30 als Estats Units i que ha sobreviscut a diverses crisis de popularitat, xoca amb la idea de l’esport federat. ¿És possible domesticar la bèstia? Diuen que estan en converses amb la Federació Espanyola de Patinatge, però el seu caràcter do it yourself [fes t’ho tu mateixa] topa amb la rígida burocràcia d’aquest tipus d’organismes. “Tenim les nostres pròpies normes i principis, i ells volen convertir-lo en un esport normal”, diu la Marina. I té raó, el roller derby és a anys llums de ser normatiu, és l’únic que reconeix i convida la comunitat transsexual a jugar, i un dels pocs en què l’activitat principal és la femenina. El futbol, el bàsquet o l’handbol, quan els practiquen dones, afegeixen el femení, en canvi, amb el roller derby passa el contrari, quan el practiquen els homes guanya un sufix: roller derby masculí. I això no és tot, en aquesta activitat no existeix la jerarquia, tot es decideix assembleàriament (fins i tot per escollir entrenadores i capitanes) i l’amateurisme és completament irrenunciable. “Aquest és un esport fet per jugadores i per a jugadores”, explica la capitana de les Ingles de Acero.

Arrossegant una evident càrrega ideològica i estètica, era d’esperar que el roller derby comptés, també, amb referents culturals agermanats. Algunes fonts relacionen directament el renaixement d’aquest esport amb les riot grrrls d’Olympia, el moviment feminista que van abanderar bandes com Bikini Kill, Bratmobile o Sleater-Kinney i figures com Tobi Vail, Kathleen Hanna o Carrie Brownstein. El punk, el hardcore i el psychobilly tenen afinitats estètiques evidents amb el roller derby, tot i que no es pot dir que sigui una activitat amb una música oficial, sobretot després de l’aparició de l’última fornada de cantants pop amb un discurs d’empoderament (Beyoncé, Miley Cyrus, Gwen Stefani).

Per la seva banda, el cinema s’ha ocupat de retratar amb més o menys fortuna el món del roller derby, gràcies a dues pel·lícules bastant icòniques. La més famosa és Roller ball (1975), on presenten un esport futurista amb certa similitud a l’original, però practicat per homes i sense regles aparents. De fet, els jugadors poden arribar a morir en un partit. Més fidedigna, però absurdament innocent, és Whip it! ( Roller girls, 2009), una comèdia dirigida per Drew Barrymore i protagonitzada per una Ellen Page encasellada en el paper de jove inadaptada i amant de la música indie, que s’apunta a un equip de roller derby. Però si realment un vol interessar-se per aquest esport, el més aconsellable és veure alguns dels documentals tòtem que s’han produït. Dos exemples: This is roller derby (2013) o There are no balls in roller derby (2013), centrat en practicants de Barcelona.

Sense despentinar-se

Acaba el partit entre Tenerife Roller Derby i Ingles de Acero amb una còmoda victòria catalana. Les jugadores s’abracen malgrat els moltíssims cops que s’han donat entre elles. “El respecte és total”, m’aclareix, després, Marina Quer. El que ha passat a la pista és història, el futur és l’ afterparty, una mena de tercer temps, com el rugbi, on tots els equips participaran en la festa. L’endemà continuaran fomentant un esport que, perdoneu el tòpic, és molt més que un esport: és una hòstia a la cara del cànon. Les Ingles de Acero, principal equip català -recentment s’han creat les Bad’n’Rollers de Badalona-, seguiran sent un valuós exemple d’autoorganització per a totes les noies que volen fer un pas endavant. A més, ho fan d’allò més bé. Han guanyat el campionat sense despentinar-se: al final les sueques va resultar que no eren tan bones...