Roger Waters i la cara fosca de la terra

BarcelonaUs and them, una de les peces que formen part del mític disc Dark side of the moon (1973), un dels treballs ineludibles en les antologies de la història del rock, és el nom que Roger Waters ha triat per a la seva gira mundial, que ahir començava la seva branca europea a Barcelona. No és un nom casual. El tema, que gira al voltant de l’absurd dels conflictes bèl·lics, encaixa a la perfecció amb l’argumentari que el músic britànic, exbaixista de Pink Floyd, ha volgut desenvolupar en una gira en què la música de protesta conviu amb certes dosis d’opera-rock i la vigència d’un llegat musical que no ha defugit mai les idees.

Davant d’un Palau Sant Jordi entregat (tot i no esgotar les entrades), Waters va presentar nou disc, Is this the life we really want? (2017), el primer amb composicions originals dels últims 25 anys, en la primera de les dues actuacions previstes a Barcelona (avui hi torna, a les 21 h). Però sobretot va revisar gran part del seu repertori més emblemàtic, com les cançons del citat Dark side of the moon, que va sonar gairebé íntegre; Animals (1977), o The wall (1979).

Acompanyat d’una nombrosa banda d’onze músics sobre l’escenari, que dotaven la música del toc grandiloqüent, ambiciós i orquestral típic de l’univers pinkfloydià, el britànic -de 74 anys- va ser el pal de paller d’un espectacle integral de més de dues hores en què destacaven dues pantalles de vídeo gegantines que dotaven el concert d’un caràcter cinematogràfic i immersiu.

La primera part del xou va transitar entre el rock progressiu, amb peces com Welcome to the machine ; els passatges atmosfèrics, amb Breath i One of these days ; el hard-rock dels setanta de Time, i el rock americà contemporani de les recents Déjà Vu, The last refugee i Picture that, emmarcades dins del to reivindicatiu en què es basa el seu últim treball. Waters va seguir mostrant la seva cara més reivindicativa amb el bloc dedicat a The wall, que va comptar amb una dotzena de nens barcelonins sobre l’escenari, i, ja en el segon set, al disc Animals. Mentre una espectacular reproducció en retroprojecció del Battersea londinenc dividia la pista en dues parts, Dogs i Pigs (three different ones) posaven la banda sonora a la passejada d’un porc inflable amb la cara de Donald Trump per la pista. Money i Us and them van iniciar el tram final d’un xou enorme que no va escatimar ni en recursos escènics ni en missatges reivindicatius.