Roger Mas en plenitud al Barnasants

BarcelonaRoger Mas

Festival Barnasants. Sala 2 de L'Auditori. 23 de gener del 2022

El 2022 fa pinta que serà un molt bon any per a Roger Mas, que celebra els 25 anys de trajectòria transmetent seguretat en l’ofici i amb una colla de cançons noves que confirmen el seu magnífic moment creatiu. I, efectivament, el 2022 de Roger Mas ha començat de manera impecable, amb un concert extraordinari a la sala 2 de L’Auditori de Barcelona, inclòs dins de la programació del festival Barnasants.

Tant el disc Totes les flors (Satélite K, 2021) com les prestacions en directe mostren el cantautor de Solsona en plenitud eixamplant colors i maneres i remenant sonoritats diverses, a estones sol però sobretot amb la companyia de Míriam Encinas, Xavier Guitó i Arcadi Marcet, tres músics amb qui podria amansir les feres en un botelló pandèmic. A banda de comprovar una vegada més l’insubornable compromís de Mas amb l’afinació, el més impressionant és veure el seu domini en tots els registres, de la rumba en lloança de Carme Ruscalleda (Amb la polla i amb l’ou) a la balada més espectral (El rei dels verns), de la ranxera pallaresa Des del pont de la ciència (dedicada a l’enòleg Raül Bobet) al blues Si us blau, que aquest diumenge ha interpretat amb un convidat de luxe: Quico Pi de la Serra. “Una les coses bones d’aquest ofici és trobar-se amics a l’escenari”, ha dit Pi de la Serra tornant les floretes que prèviament li havia dedicat Mas.

Amb una base dia rere dia més sòlida, posa en joc un repertori que no amaga les cartes: tot són trumfos. Ha començat el concert amb cançons noves, cadascuna diferent i totes molt Roger Mas, amb la corda de la dilruba i de la viola d’Encinas fent màgia, el contrabaix de Marcet vestint el ritme amb delicadesa i el piano de Guitó acompanyant la veu i la guitarra amb la complicitat que només tenen els que s’estimen amb generositat. De fet, tots quatre músics transmeten una felicitat que només pot estar covada en el respecte mutu i en les ganes de fer passar al públic una estona inoblidable.

Un record per a Ramon Muntaner, mort al desembre, ha obert un segment amb temes espigolats del disc A la casa d’enlloc (2010), en què el to sobri i eixut de Les tres germanes ha donat pas a El rei dels verns (d’Irredempt, del 2015), l’adaptació del poema de Goethe que ha defensat tot sol exhibint un cop més el mestratge dramàtic amb què interpreta les quatre veus que ressonen en els versos. Ha sigut un dels moments més emotius del concert, juntament amb la terrible història de Jordi, la versió de la balada tradicional anglesa Geordie. I no han sigut els únics. A l’altra banda de l’espectre emocional, ha excel·lit enlairant els versos de Soleiada de Maragall, “un poema eròtic sobre la Immaculada Concepció”, i ha jugat amb el trip-hop en el tram final de Sota el pau ferro. I així, en plenitud, ha seguit fins a Sota una fina capa de cendra, portant el públic "a la frontera d'un paradís" després de gairebé dues hores.