Roger Pera: "Abans era un cavall desbocat, volia adrenalina tot el dia"

BarcelonaRoger Pera va desaparèixer dels escenaris el 2014 perquè era addicte a la cocaïna. Sis anys després, l'actor ha superat la malaltia, ha tornat a treballar i ha canviat la seva manera de viure. Ho explica a Èxit (Angle Editorial), un llibre en què Pera reflexiona sobre la seva trajectòria, la relació amb la seva família i l'exigència i les pressions intrínseques en el món de la interpretació.

El 25 de gener del 2014 a les sis de la tarda tenia funció de Germans de sang, Germans de sangperò no s'hi va presentar

Aquell dia estava amagat, estava tancat. Havia consumit cocaïna i estava amb una por, un remordiment, una tristesa i una culpabilitat enormes. Quan tens aquestes sensacions necessites encara anestesiar-te més, parar el dolor. D'aquí venen les sobredosis.

Com ha canviat la seva vida des d'aleshores?

Quan tens una addicció, el més fàcil és deixar la droga. El més difícil és netejar els motius pels quals t’estàs drogant. És com un iceberg: la part de sobre el mar és la droga i la part de sota és el perquè necessites drogar-te. Per què no t'estimes. Aquí és on has d'aturar la teva vida i treballar-hi. Crec que ho hauríem de fer una mica tots. Ens ha passat justament ara, amb el coronavirus. Hem vist coses que abans no vèiem perquè anàvem amb el cotxe a 180 quilòmetres per hora. Ara sé que el meu tarannà de vida és anar a 60 quilòmetres per hora i veure el paisatge de puta mare.

La recaiguda va arribar en un dels moments més àlgids de la seva trajectòria.

Al principi vivia la malaltia amb una prepotència molt forta. “Jo no estic malalt. Això no tornarà a passar”, em deia. És la malaltia de l'autoengany. No consumia diàriament i mai he consumit per treballar, la feina és sagrada. Treballava molt i volia arribar a tothom. Tant al meu pare com a mi ens agrada que ens estimin, estar per la gent. Aquesta recerca d'èxit va fer-me oblidar de mi. Un dia em premiava i em deia: “Avui em faré una festa”. El que passa és que, quan l'addicció és potent, les festes ja les fas sol a casa.

Va començar a treballar al món del teatre i el doblatge quan era un nen. Com el va influir?

L'addicció té a veure amb la personalitat. Treballar de ben petit no em va ajudar gaire, en el sentit que era un nen tímid. Tenia complexos, amb nou anys ja tenia molt poc cabell. Em costava molt acostar-me a les dones. Era el nen mimat del Teatre Romea i em vaig començar a alimentar de tot allò per cobrir la baixa autoestima. Volia ser el millor germà, el millor nòvio, l'amic més màgic. Després em vaig convertir en un treballador que volia arribar a tot arreu. Recordo el 2002, que estava fent Calígula i a la tarda me n'anava a Bilbao a fer Amadeus amb el Pepe Sacristán. No parava. Quan estava rodant 13 anys i un dia a TV3, a les tardes anava a Madrid a fer Jesucristo Superstar. Ho tenia tot, però jo no m'agradava. Era un patiment constant.

Per què resulta encara un tabú parlar públicament de drogues i addiccions?

Ens costa molt parlar de les addiccions. La droga no és només estar a la Mina enganxat a una agulla. Per sobre de la Diagonal hi ha molta droga, és a tot arreu. I no només la cocaïna. Quants alcohòlics hi ha que no ho volen reconèixer, o que no saben que ho són? Parlem-ne obertament. Què passaria si no parléssim del coronavirus? Estaríem tots morts. La medicina és parlar-ne.

La segona recaiguda no li va arribar d'un dia per l'altre, consumia des de feia temps. Com pot ser que ningú se n'adonés i el frenés, en una feina amb tanta exposició pública?

Mai consumia per treballar, i podia estar molts dies bé. El cervell em demanava que treballés molt, que tingués èxit. El 2006 vaig fer un cafè amb el pare i li vaig dir: “Em sembla que tinc un problema amb la cocaïna”. Em va dir: “per què no busquem solucions?” I li vaig respondre: “Ja veurem”. Em feia por. ¿Jo, el Roger Pera, drogoaddicte? Treballava i la gent em felicitava, i el pare em deia: “Et veig molt bé”. Si de vegades faltava a un doblatge o desapareixia dos dies, la gent m'ho anava perdonant. I això no ajuda gens.

Es va plantejar canviar de feina?

El teatre, el doblatge, la tele, són la meva vida. Això ha fet que el procés sigui més llarg. Vaig sortir del primer tractament i em van oferir una sèrie de tele. La gent em deia: “Roger, has tornat i ho has superat, ets un heroi”. Ara ho veig: el primer tractament el vaig fer per recuperar la família, els amics, la feina. El segon tractament, que va ser quan va passar tot allò de Germans de sang, el vaig fer per recuperar-me a mi. Durant tot aquell temps em vaig sentir molt culpable, però he acabat perdonant-me. D'alguna manera estic agraït a aquesta pedra que se'm va posar al camí, perquè m'ha ensenyat a viure diferent, més en pau amb mi mateix.

Al llibre diu que, per a vostè, l'èxit va ser una trampa. ¿Es pot tenir un èxit sa en el món de la interpretació?

Abans era un cavall desbocat, volia adrenalina tot el dia. He canviat la meva vida. He demanat als meus nebots que m'ensenyin a jugar a la PlayStation i cuido les meves plantes, que estan precioses. Arran del llibre, un productor em va demanar-ne fer una TVmovie. Em va proposar de començar amb el teatre buit, i jo llegint la carta que m'havia escrit el pare, i acabar-la amb el teatre ple i tothom dret. Li vaig dir: fem-ho al revés, comencem amb el teatre ple i acabem amb el teatre buit. Així és com em sento ara. El teatre ple m'encanta, però si el tinc buit no passa absolutament res, no és vital per a mi.

¿Li preocupa que aquesta experiència defineixi la seva trajectòria?

No, les etiquetes es van posant i es van traient. Ara m'han proposat de fer un paper a la segona temporada de La catedral del mar. També estic estudiant per fer de terapeuta i poder anar als instituts a explicar la meva experiència. I preparo un segon llibre que parlarà de les addicions a les xarxes socials. Hi ha una cosa positiva, que és que soc l'únic actor que ho ha dit públicament. No és que sigui valent, és que sé que tot el que em ve ara és un regal. I el que vull és aquesta vida, l'actual.