Roger Corman: "La diversitat d’idiomes dificulta la distribució de pel·lícules a Europa"

Locarno (suïssa)Si algú mereix, literalment, la categoria de mestre en la història del cinema, aquest és el director i productor Roger Corman (Detroit, 1926). Mestre del terror gràcies a les emblemàtiques adaptacions que va fer als anys 60 de contes d’Edgar Allan Poe. Però, sobretot, mestre de cineastes que van començar amb ell fora del grans de estudis de Hollywood per després formar-ne part, com Francis Ford Coppola, Martin Scorsese o Ron Howard. Per això, en l’edició d’enguany del Festival de Locarno ha sigut el convidat d’honor de la Filmmakers Academy, un projecte en què una quinzena d’alumnes d’escoles de cinema d’arreu del món assisteixen a conferències de professionals de prestigi.

¿La manera en què vostè feia cinema als anys 50 seria viable avui?

Sí. Si tens una idea i pocs diners, aplegues amics i formes una petita companyia en què treballen per poc o res però tenen tots un percentatge del benefici. És el que vaig fer en els meus primers films, i això encara es pot fer. A més, avui dia hi ha les càmeres digitals, que són més fàcils d’utilitzar que el cel·luloide. Però pel que fa a la distribució, la situació és més dura avui dia.

Pot posar-ne un exemple?

Ara estic treballant en la postproducció de Death Race 2050. Als anys 70 vaig produir Death Race 2000. La vaig vendre a Universal i va fer molta recaptació. Death Race 2050 és més cara i no tindrà estrena en sales, sinó en DVD o a Netflix.

Vostè era conegut per rodar pel·lícules en poques setmanes, fins i tot dies. Quin era el truc?

Sempre he sabut planejar la preproducció d’un film. Intentava dissenyar tots els plans abans de començar el rodatge. Potser no ho seguiràs tot fil per randa, però treballaràs de manera més eficient. Les pel·lícules de Poe es feien en tres setmanes.

I La botiga dels horrors la va rodar en dos dies.

El decorat ja estava fet per a una altra pel·lícula, i un cop acabada vaig pensar a fer alguna cosa amb ell, ja que ningú el feia servir. La vaig rodar en dos dies i una nit. No ho vaig tornar a fer. Havia sigut com una broma: “A veure si ho podem fer”.

I com era el seu treball amb els actors?

Assajàvem i discutíem abans del rodatge. Així després no he de perdre molt de temps amb cada escena.

És estrany que mai fes un film amb Christopher Lee.

El vaig conèixer i era un bon paio, però ell estava amb la productora britànica Hammer a la vegada que jo treballava amb Vincent Price. I simplement preferia el Vincent.

Com era Vincent Price?

Va ser la meva primera opció per a La caiguda de la casa Usher. Era un actor molt sensible que recreava l’extravagància amb intel·ligència. No tenia la intenció de fer més films de Poe, però com que va ser un èxit, em van demanar fer un altre i vaig fer El pou i el pèndol, una altra vegada amb ell.

Amb vostè es van iniciar directors com Francis Ford Coppola i actors com Jack Nicholson, entre molts altres. Què els va ensenyar?

Jo els vaig ensenyar una mica, però el seu talent era tan gran que haurien arribat al mateix lloc on són ara si no m’haguessin conegut mai. Potser els hauria costat una mica més de temps.

Exceptuant una incursió als anys 90, va deixar de dirigir el 1970. Per què?

Simplement em vaig cansar. Havia dirigit una cinquantena de films. Durant el dia dirigia una pel·lícula, feia el càsting de la següent a l’hora de dinar i muntava un film anterior a la nit. I me n’anava al llit pensant: “He de dormir de pressa”. Era una bogeria! I l’any 1970 vaig fundar una companyia de producció i distribució.

Curiosament va distribuir als Estats Units cinema europeu d’autor.

M’agrada molt la feina dels directors europeus i vaig distribuir films de Truffaut, Fellini, Bergman, Resnais... Bergman tenia Crits i murmuris i vaig pensar que no tindria una bona distribució. I nosaltres érem suficientment forts per aconseguir-ne les condicions correctes. Bergman va tenir l’èxit més gran que mai no havia tingut. Així que altres directors europeus van venir després cap a nosaltres.

¿Seria possible pensar en un Roger Corman a Europa?

I tant, però la diversitat d’idiomes dificulta la distribució de pel·lícules. Als Estats Units vas amb l’anglès per tot el territori, amb l’excepció d’alguns films en espanyol, però a Europa heu de tractar amb l’anglès, el francès, l’italià, l’alemany...

Què en pensa dels candidats a la presidència dels Estats Units?

Sóc pro Hillary Clinton i crec que guanyarà. Però encara queden dos mesos i hi haurà molt soroll.