Rodrigo Cortés: “La llibertat creativa no existeix”

BARCELONATot i que el seu geni ja brollava incontrolable en el curt 15 días o en el seu debut Concursante, va ser amb Buried (Enterrat) que Rodrigo Cortés (Orense, 1973) va impactar el públic demostrant que el sostre d’un cineasta només el determina el talent i l’ambició, i d’això en va sobrat. Sis anys després de dirigir Robert De Niro a Llums vermells, estrena el thriller fantàstic Blackwood, rodat principalment a Terrassa amb Uma Thurman i produït per Stephanie Meyer, la creadora de la saga literària Crepuscle.

Down a dark hall, la novel·la que adapta Blackwood, era l’obsessió adolescent de Stephanie Meyer. Adaptar un material tan personal per a la productora sembla un projecte arriscat.

Confesso que va ser la meva reacció inicial i la por amb què vaig encarar les primeres converses. Però ella va ser molt intel·ligent i va entendre que als 10 anys havia tingut una reacció emocional molt valuosa, però que avui dia la història d’aquestes adolescents resultaria molt ingènua i que calia sotmetre-la al filtre d’una mirada personal. I quan vaig deixar clar que no volia relacionar el film amb les sagues juvenils que tots tenim al cap i vaig citar com a referents films de Nicolas Roeg, Polanski i Picnic a Hanging Rock, de Peter Weir, ella va ser la gran valedora d’aquesta visió davant l’estudi, la meva millor aliada.

Després de Buried i Llums vermells se’t van obrir moltes portes a Hollywood. Què et va fer decidir per Blackwood?

Fins i tot a mi em costa de dir, però tinc clar que per a mi era clau fer emergir el subtext. La història contenia una visió implacable del món de l’art que la novel·la no explorava i una visió del talent molt fosca, com si els genis fossin instruments de forces que els sobrepassen.Però el que em va fer fer el clic va ser veure-hi la possibilitat de generar una experiència genuïnament cinematogràfica, més sensorial que textual.

I vas tenir llibertat per fer-ho? Hollywood sempre està buscant mirades diferents que després intenta domesticar.

La llibertat creativa no existeix. L’única llibertat que tens és responsabilitzar-te de les decisions que prens, però a través d’una lluita constant, de vegades soterrada i de vegades brutal. Això passa aquí i als Estats Units, però allà és cultural, forma part de la seva manera d’entendre les coses des de fa 100 anys i els sembla la dialèctica natural per construir les coses. Com deies, et volen per les mateixes raons per les quals cinc mesos després els comences a fer por. Però alhora, no tens cap enemic. Ningú es desperta a les cinc de la matinada pensant com arruïnar-te la vida.

Després de dirigir Robert De Niro, ¿treballar amb Uma Thurman representa encara un desafiament?

Sempre és un desafiament dirigir grans actors però, honestament, és un desafiament més gran dirigir actors mediocres. Els grans actors sempre et fan les coses fàcils quan s’estableix una relació de confiança. L’Uma és tan sofisticada i bonica com sembla, té una carnalitat rotunda, però alhora podria ser taxista en una altra vida. Tot i ser de Boston, té aquella irreverència tan de Nova York que cal saber interpretar: quan un novaiorquès colpeja el capó d’un cotxe i insulta el conductor és el nostre equivalent a dir “Ves amb compte!”. Així que en cinc minuts estàvem rient i cridant, i tot va transcórrer sense cap solemnitat.

Blackwood sembla una producció internacional però està rodada aquí.

Excepte unes escenes a Gran Canària la pel·lícula es va rodar íntegrament a Catalunya. Vam construir els decorats als platós de Terrassa, des del vestíbul de dues plantes fins als passadissos, les habitacions, la gran escalinata i la sala de ball, detall a detall i motllura a motllura. I l’exterior de la mansió a la zona de Vic, tot i que només vam construir l’entrada i l’escalinata i la resta ho va recrear digitalment l’equip d’Àlex Vilagrassa.

A Blackwood et mous per primer cop en el terreny de l’adolescència i la visió que n’ofereixes és molt fosca.

Sí, la novel·la és molt més lleugera. Per a mi l’adolescència és un trànsit necessàriament fosc. Hi ha adolescències més felices que d’altres, però totes contenen la seva càrrega de foscor perquè un s’està desempallegant de qui era. No t’entens a tu mateix i sents que els altres no t’entenen, de manera que la relació amb l’entorn és agressiva. Per això és un caldo de cultiu perfecte per al gènere que, al cap i a la fi, expressa conflictes interns a través d’amenaces externes.