'Rocks': Les noies del barri
Sarah Gavron retrata amb delicadesa i emoció el periple d'una adolescent i el seu germà petit en el film més nominat dels últims Bafta
'Rocks'
(3,5 estrelles)
Direcció: Sarah Gavron. Guió: Theresa Ikoko i Claire Wilson. Regne Unit (2019). 93 min. Amb Bukky Bakray, Kosar Ali i D’angelou Osei Kissiedu. Disponible a Movistar+
André Bazin definia Lladre de bicicletes com "un dels primers exemples de cinema pur"; per a ell, el film de De Sica il·lustrava la perfecta il·lusió de realitat en fer desaparèixer els actors, la història i la posada en escena. L'afirmació era una exageració però servia per subratllar la capacitat privilegiada del cinema per capturar la vida. Rocks, tercer llarg de Sarah Gavron (Sufragistes), recorda vagament Lladre de bicicletes, almenys en la seva estructura narrativa, en què dos personatges al llindar de la pobresa deambulen durant uns dies per una ciutat buscant alguna cosa que els tregui de la seva situació: pot ser una bicicleta, diners, una feina o una mare que se'n faci càrrec. Les dues pel·lícules estan connectades per la delicadesa i l'emoció –exempta de sentimentalisme– amb què retrata una infància marcada per la precarietat i l’abandó: la relació entre l'adolescent protagonista i el seu germà petit i el seu periple per esquivar els serveis socials és el centre d'un film humanista que es nega obstinadament a jutjar els seus personatges.
El món que construeix Gavron és, això sí, radicalment diferent de la Itàlia de postguerra. Rocks és un film extremadament obert i porós a la realitat retratada: la de les adolescents que viuen en un de tants barris multiculturals i multiracials que existeixen a Londres. Malgrat que l'acció pivota sobre la Rocks i el seu germà, aquesta és una obra coral en què les interaccions a l'escola, el pati o el carrer de la protagonista amb les seves amigues (actrius no professionals) acaben convertint-se en aquests moments en què es pot parlar amb més exactitud d'un cinema realista, obert a documentar els balls, gestos i detalls de la quotidianitat d’aquestes noies. La referència a la superior Girlhood, de Sciamma, és obligada, però també a la recent i més rigorosa Mai, gairebé mai, de vegades, sempre –i comparteixen directora de fotografia, Hélène Louvart–, un altre film que retrata l'amistat entre noies com l'única llum que il·lumina un camí incert.