Rock llatí o simple pop en castellà?

Dins d'aquest híbrid que és el rock llatí, Maná en representen el vessant més comercial. Els seus tics rockers i la seva posada en escena remeten a èpoques ja superades. Les seves tornades són ensucrades i les lletres, elementals. Tant poden caure en la cursileria romàntica com es fiquen en jardins tan perillosos com els de l'èpica medieval. És el cas d' El espejo , tema sobre la Santa Inquisició inclòs en el seu últim disc, que porta el títol ampul·lós de Drama y luz (2011), i pel qual van fer sortir a l'escenari tota una secció de corda. A Sor María , en la mateixa línia, van aparèixer una colla de monjos a l'escenari. No cal dir que l'intent de crear un moment transcendental no casava amb l'ambient festiu que portaven de casa els gairebé 18.000 fans reunits al Sant Jordi.

La dada no és menyspreable, ja que els concerts d'artistes de pop llatinoamericans han punxat recentment a Barcelona. Shakira va actuar aquest any en un Estadi Lluís Companys mig buit i Ricky Martin va haver de fer-ho al Sant Jordi Club perquè no va arribar a vendre 4.000 localitats. Juanes va fer-ho al mateix recinte. Les hipòtesis sobre aquesta davallada, però, es desmunten amb el concert de Maná. Potser sí que la comunitat llatinoamericana ha patit els efectes de la crisi, però les entrades dels mexicans anaven de 37 a 56 euros. També pot ser que el públic de Maná estigui més repartit, o que sigui més fidel. O que la seva aparença de grup de rock els faci semblar menys banals. Qui ho sap. El que és llàstima és que el rock llatí dels de Guadalajara -Rock en tu Idioma, en deien quan va començar- només es caracteritzi per la llengua i que els aires llatins es limitin a una lleugera pàtina de color sobre un plantejament merament anglosaxó i sense cap originalitat. El gran mèrit de Maná és haver encarnat a la perfecció un model de pop-rock de radiofórmula que, fins no fa gaire, encara funcionava. Ara ja no es porta fer-ho, però el seu èxit encara es compta per xifres de vendes: 25 milions de discos en un quart de segle. I segueixen en forma.

També va haver-hi moments de compromís (a Latinoamérica es limiten a dir que "hay que luchar" ) i de rancheras , amb les quals celebraven la independència de Mèxic. Però el gran hit de la nit va ser el Corazón espinado de quan Carlos Santana es va retrobar amb l'èxit de vendes. Aquest cop sí, va sonar un tumbao i vam poder veure que hi havia un teclista i un percussionista amagats darrere dels quatre Maná. Era el toc latino .