El rock català explicat per ell mateix

BarcelonaEl periodista Oriol Rodríguez (Barcelona, 1976) tot just tenia 15 anys quan va ser una de les més de 21.000 persones que van omplir el Palau Sant Jordi per veure Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït. “Els dos grups que realment m’agradaven eren Els Pets i Sopa de Cabra, sobretot Sopa de Cabra”, precisa Rodríguez al pròleg del llibre Tocats de l’ala. Història oral del rock català (Contra, 2018). Seguint el model de Pequeño circo. Historia oral del indie en España (Contra, 2015), del periodista Nando Cruz, Rodríguez fa preguntes a una seixantena de músics, periodistes, mànagers, promotors discogràfics i gestors culturals, i amb les respostes fila una història que té com a eix central aquell concert del 24 de juny del 1991 al Sant Jordi, però que s’escampa com una teranyina coral des de precedents com Duble Buble fins a la mort del cantant de Sau, Carles Sabater, el 1999.

“Va ser entrevistant Nando Cruz que vaig tenir clar que es podia fer una història oral del rock català”, diu Rodríguez. Com explicava Cruz fa quatre anys, “en una història oral del rock català hi hauria de sortir molta cosa, perquè es van moure més diners que a l’ indie, i on es mouen més diners hi ha més històries; també hi ha màrtirs, enemics enfrontats i aquest trencament cultural tan potent que va representar el rock català d’acabar amb el centralisme de Barcelona”. Tot això apareix en les 360 pàgines de Tocats de l’ala ; per cert, amb una portada que homenatja el primer disc de The Velvet Underground, però amb una botifarra en comptes d’un plàtan.

El relat, necessàriament polièdric, és una mena d’autoretrat d’un fenomen musical i social que la història ha etiquetat com a rock català, però en què els grups amb prou feines tenien en comú un parell de característiques: les lletres en català i la procedència de fora de Barcelona. “Vaig descobrir que hi havia una cosa que s’anomenava rock català i que nosaltres en formàvem part quan ho vaig començar a llegir a la premsa -explica Papa Juls, harmònica i saxo de Sangtraït-. No sé qui s’ho va inventar però com a etiqueta no era representativa perquè la majoria de les bandes, més que rock, feien pop”. De fet, hi havia de tot. Precedents com Duble Buble volien ser Depeche Mode. N’Gai N’Gai s’emmirallaven en els new romantics. La foscor de Kitsch bevia de The Jesus & Mary Chain. El heavy era l’estil dels Sangtraït. Sau feia pop-rock. Sopa de Cabra remenava el rock dels 70 i Els Pets van acabar reinterpretant el llegat del pop britànic. Estilísticament, no era una realitat tan allunyada de l’espanyola i de la catalana en castellà, en què l’any 1989 els noms que encapçalaven les llistes d’èxit eren Los Rebeldes, Loquillo, Mecano, Héroes del Silencio, Objetivo Birmania, Danza Invisible, La Unión i La Guardia.

Un fenomen important

L’autoretrat és equilibrat perquè el llibre barreja nostàlgia, indulgència, reflexió i autocrítica. No hi mana tant la teràpia de grup com la voluntat d’endreçar una història que, com reconeix Rodríguez, ha tingut literatura prèvia, com ara les monografies de Pep Blay sobre Els Pets i Sopa de Cabra. La diferència és que ara tot es torna a recordar des de la distància. “Pensava que els Kitsch, que eren outsiders, serien més crítics, però el pas del temps ha fet que vegin que sí que van formar part d’una cosa important”, diu Rodríguez. D’altres, com Lluís Gavaldà, d’Els Pets, revisen el camí propi sense condescendència. Alguns lamenten que la precarietat discogràfica els perjudiqués a l’hora de pujar al tren de l’èxit. I un dels encerts és donar veu a altres grups, a part dels cinc o sis més populars.

Hi ressonen veus que reivindiquen el valor musical i d’altres que el relativitzen. No fugen de debats controvertits com el del suport institucional i polític, o el de l’intent de rendibilització partidista; d’altra banda, el signe d’un temps, els anys 90, en què les guerres culturals eren una farsa sociovergent presentada com a disputa entre CiU i el PSC.

El rock català, o rock en català, “va ser un fenomen de la gent, de la gent que tocava, i molt especialment de la gent que ens seguia”, diu Lluís Costabella, dels Kitsch. L’èxit d’uns grups que, com recorda Joan Reig, d’Els Pets, ja portaven “la colla incorporada” i que per tant tenien públic, era molt llaminer. Per això el pujolisme va voler sucar-hi pa a vegades de manera destralera. És el que va passar amb el concert del Palau Sant Jordi. “Havia de ser una història entre els grups i va acabar sent una història de la Generalitat. Que haguéssim d’anar a fer-nos fotos perquè poguessin vendre la seva moguda ho vam trobar molt descarat”, explica Cuco Lisicic, de Sopa de Cabra. És per això que no hi ha una foto conjunta dels quatre grups.

Tocats per les subvencions?

El debat sobre les subvencions i l’ajuda institucional ocupa un dels capítols més interessants de Tocats de l’ala, amb opinions contrastades i contraposades i la constatació que les polítiques culturals públiques estan naturalitzades i ben vistes quan les apliquen estats com França i Espanya, però no quan es fan a Catalunya. “La Movida Madrileña va ser molt més subvencionada i se li va donar suport institucional, començant per Tierno Galván i passant per tot el circuit d’ajuntaments socialistes que els contractaven, o el suport de Radio 3”, diu Gerard Quintana, un músic que, per cert, va rebre garrotades a Catalunya quan Sopa de Cabra va decidir fer un disc en castellà. “Si El Último de la Fila volíem anar a tocar a Nova York, sempre acabava sorgint una entitat com el ministeri de Cultura, la SGAE o l’Institut Cervantes que ens hi portava, si no és que ens hi portaven totes tres”, diu Quimi Portet recordant una pràctica comuna en molts països europeus. Artistes com Loquillo i Miqui Puig van ser molt crítics amb el rock català des del punt de vista industrial i polític, però cap dels dos ha volgut participar en el llibre. “Ja és mala sort que Loquillo, que tant n’ha parlat sempre, no volgués participar-hi”, diu Rodríguez.

Denúncies i ‘Blade runner’

Debats al marge, Tocats de l’ala aplega un sucós anecdotari, com la mandra infinita que sentien els grups quan, fins i tot a Catalunya Ràdio, se’ls preguntava per què cantaven en català. “¿Si entrevistessin Bruce Springsteen, li preguntarien per què canta en anglès? Era una cosa increïble”, diu Pep Sala. Hi ha altres anècdotes del període fundacional, com que Calixto Bieito va ser un dels espectadors del primer concert de Sau, i que la lletra de Boig per tu està inspirada en l’escena de la mort del replicant Roy Batty a la pel·lícula Blade runner. També es recorda que Lax’n’Busto es deien Laxen Busto, però que van haver de canviar de nom perquè els hereus del doctor Busto van amenaçar-los amb una demanda. I que Kitsch va tocar a Moscou el 1992 “quan el capitalisme ja ensenyava les dents i es respirava en l’aire el seu alè pudent”, tal com explica Lluís Costabella. O que Joan Reig va descobrir el disc Life at Folsom Prison de Johnny Cash gràcies a “un capellà que havia sigut un jove missioner revolucionari”.

Tanmateix, i vint anys després, hi ha dos moments l’explicació dels quals continua sent més elusiva que explícita: la mort de Carles Sabater i les interioritats del posterior concert d’homenatge. Oriol Rodríguez hi dedica tot un capítol, però les explicacions dels implicats són més aviat “evasives”. “És un tema molt controvertit. És una de les ferides del rock català que encara supuren”, diu.

Records orals d’una història amb molts protagonistes

“O pencàvem i tocàvem, o pencàvem i ens entregàvem a la mala vida al carrer dels Torrats. Potser si som vius és gràcies a la música”

Gerard Quintana, Sopa de Cabra

“Gràcies a les ajudes per gravar videoclips vam marxar a Jamaica a rodar el de ‘La cachimba i «Els rostolls d’Angelina»’ i ens ho vam passar molt bé. Més que pencar, vam fer el turista”

Pau Marquès, Umpah-pah

“Al principi em creia Iggy Pop: em tirava des de l’escenari i la gent s’apartava. Això va ser el rock català: creure’t Iggy Pop i que la gent se t’apartés”

Lluís Costabella, Kitsch

“Tret d’Els Pets, i una mica més endavant Brams, les bandes no érem gaire polítiques”

Jaume Papell, Tancat per defunció

“El públic estava més obertament polititzat que les bandes”

Ricky Gil, Matamala

“No vam ser mai abanderats de res: no fèiem política, ni religió ni hòsties; nosaltres fèiem música”

Lupe Villar, Sangtraït

“Amb l’esclat del rock català, amb El Último de la Fila no ens vam sentir exclosos, sinó que vam compartir escena amb molts d’aquells grups, com en el concert del 1992 a Girona per reclamar la llibertat dels detinguts i torturats pel jutge Garzón”

Quimi Portet

[Sobre la presència de dones] A Catalunya hi érem la Lupe de Sangtraït, Les Llufes, la noia d’U-Tòpics i jo; poques més”

Montse Llaràs, Bars

“El concert d’homenatge a en Carles [Sabater] va ser molt complicat. Hi va haver gent que em va decebre molt, moltíssim. I al contrari també, eh!”

Pep Sala, Sau

“Això que el rock català no tirava a Barcelona és mentida: com a tot arreu, ens seguia moltíssima gent”

Jesús Rovira, Lax’n’Busto

“Sopa de Cabra, Lax’n’Busto i Els Pets érem la facció més gamberra. En Pemi [Fortuny] sempre tenia a mà la droga que encara no s’havia posat de moda. Era un avançat. Un pioner”

Lluís Gavaldà, Els Pets