Tota la veritat sobre la mort de Robin Williams
Filmin estrena 'El desig d'en Robin', sobre el suïcidi de l'actor i la seva malaltia degenerativa
BarcelonaQue els primers crèdits que apareixen a El desig d'en Robin siguin els d'una neuropsicòloga (Mylea Charvat) i una metge (Shoshana Ungerleider), les dues en qualitat de productores executives del film, ja ens fa intuir que aquest documental de Tylor Norwood sobre l'actor Robin Williams que estrena Filmin aquest divendres no és el típic recorregut per la carrera de l'artista ni un reportatge sensacionalista sobre els detalls escabrosos del seu suïcidi als 63 anys.
La mort de Williams va ser un xoc que va agafar per sorpresa a tothom, fins i tot als seus amics més pròxims. De seguida van començar a circular pels mitjans especulacions sobre depressió clínica, addició a les drogues i fins i tot sobre problemes financers, rumors que van quedar aparcats per la revelació que l'actor patia els primers símptomes de la síndrome de Parkinson. Però, tal com aquells dies apuntava Àlex Gutiérrez en aquest diari, tot i que es podia inferir una relació de causa-efecte quedava per comprendre un perquè que semblava més enllà de l'abast del periodisme.
El perquè, tanmateix, va començar a emergir quan, un any després de la mort de Williams, la seva dona, Susan Schneider, va explicar en entrevistes que l'autòpsia havia revelat que el que patia l'actor no era Parkinson, sinó demència amb cossos de Lewy, una malaltia degenerativa neuronal i sense cura que no sol diagnosticar-se correctament. El desig d'en Robin vindria a ser la continuació d'aquest esforç de Schneider –testimoni principal del documental– per aportar claredat a la mort de Williams i a la terrible seqüència de fets que el va portar a suïcidar-se.
La pel·lícula, doncs, reconstrueix els últims mesos de Williams amb una voluntat divulgativa que es fa palesa en el fet de combinar entrevistes a la dona, amics i col·legues de l'actor amb d'altres a metges especialistes en la demència amb cossos de Lewy. Els símptomes que experimentava l'actor des d'un any abans de morir anaven de la confusió, l'insomni i una tremolor al braç a episodis de paranoia aguda i al·lucinacions. A més d'una creixent pèrdua d'agudesa intel·lectual que es va fer patent en el rodatge de l'última pel·lícula de l'actor, Nit al museu 3. Shawn Levy, el director, explica per primera vegada al documental els problemes de Williams per recordar les seves frases i la inseguretat que això li provocava. Era evident per a tothom de l'equip que alguna cosa li passava i que no era ell mateix, però ningú entenia els motius, especialment l'actor. I això el va anar abocant a un estat d'ansietat i depressió que l'acabaria devorant.
Un retrat de l'home
El focus en la malaltia i les seves conseqüències fa que l'obligatori recorregut per la carrera de Williams quedi reduït a tres pinzellades sobre els seus inicis. El desig d'en Robin està més atent a l'home que a l'artista i, en conseqüència, hi ha més testimonis dels seus veïns que d'actors famosos. El retrat que pinta és el d'un home generós i enamorat, amb una vida gairebé ordinària en un barri residencial de San Francisco –i no tan humil com ens volen fer creure–. Però ni tan sols la inevitable tendència a l'hagiografia de tot documental necrològic evita que intuïm que segurament es tractava d'una bona persona. També s'intueix que la seva dona ha estat molt implicada en el documental, no només per la centralitat del seu testimoni, sinó perquè obvia els anteriors matrimonis de l'actor i fins i tot els tres fills que tenia, amb els quals, pel que sabem aquí, podia no tenir cap relació.
En el fons tot això no importa, perquè la funció del documental no és biogràfica ni estètica –és bastant maldestre, des del punt de vista cinematogràfic–, sinó servir de comiat entre l'actor i el seu públic i, sobretot, apartar el vel de pudor i vergonya que acostuma a ocultar tot el que hi ha al voltant d'un suïcidi. Així es normalitza un final que no té res de vergonyós, sinó de tràgic i dolorós. I tots ens sentim una mica com aquell veí de Williams a qui, uns dies abans de morir, l'actor va dir-li que sí, que estava bé, però que necessitava una abraçada i plorar una estona als braços d'algú.