Roberto Bolaño: entre la justícia a la seva obra i als fills

BarcelonaD’ençà que és mort, Roberto Bolaño (Santiago de Xile, 1953 - Barcelona, 2003) (no) ha vist publicades vuit obres, nou si hi incloem un recull d’entrevistes en què, preguntat pels sentiments que li despertava la paraula pòstum, responia: “Sona a nom de gladiador romà. Un gladiador invicte. O almenys això vol creure el pobre Pòstum per donar-se valor”. Tots els que van conèixer de prop l’escriptor coincideixen a afirmar que el seu èxit pòstum -incloent-hi, naturalment, la febre aixecada als Estats Units- i la mitificació de la seva figura li haurien provocat una dislocació del maxil·lar. No en va també va declarar: “L’espectacle de la literatura és de riure. Jo em parteixo assistint a les seves canallades i misèries”.

Cal pensar, doncs, que la polèmica entorn a la gestió de la seva obra inèdita -en què algunes veus només veuen una voluntat de lucre a costa d’anar contra els seus desitjos en vida i suggereixen de pas un empobriment del seu llegat literari- l’hauria seguit amb el mateix somriure que li provocaven les pel·lícules de sèrie B que acostumava a veure de matinada. El espíritu de la ciencia-ficción (Alfaguara), que avui arriba a les llibreries, pot veure’s com una introducció als textos de maduresa de l’autor, està datada a Blanes el 1984 i narra la vida de dos joves que intenten viure de la literatura al Mèxic dels anys 70.

És irònic que la glòria definitiva de la qual tant es burlava Bolaño li arribés amb un pòstum/inèdit, 2666 (2004), la novel·la per la qual sempre serà recordat juntament amb Los detectives salvajes (1999), dos tòtems als quals només podrien ferir l’aparició d’un manifest neonazi (i potser ni així). Les quatre novel·les curtes i el llibre de contes que va treure en vida després de Los detectives salvajes reunien els seus mèrits, però, si som del tot sincers, tenien molt d’aperitius per matar la gana a l’espera de l’aterratge de 2666, el magnum opus que el va tenir treballant amb la fúria de qui notava l’alè de la mort al clatell.

Ara bé, si no hagués mort als 50 anys, ¿hauria publicat novel·les com El Tercer Reich, Los sinsabores del verdadero policía i aquest El espíritu de la ciencia-ficción, totes prèvies a la seva obra mestra i un pas enrere en termes purament literaris? Segurament no, o almenys no en la forma que van sortir, si bé no és descartable que, entenent la seva obra de ficció com una gran xarxa d’interconnexions, pogués haver-hi treballat i haver-les transformat en una altra cosa.

Malauradament, Bolaño fa tretze anys que és mort. I això ho canvia (quasi) tot, la qual cosa ens condueix a la delicada qüestió de decidir a qui pertany el treball inèdit d’un escriptor desaparegut i, com a corol·lari, si resulta legítim treure a la llum obra presumiblement descartada. En el cas de Bolaño, es pot afirmar que tota la ficció pòstuma apareguda fins ara té punts d’interès, encara que sigui per als bolañistes més furibunds. Per entendre’ns: no hi ha matèria sobrant. A més, insistint en la idea de la seva creació literària com un rusc, tant El Tercer Reich com El espíritu de la ciencia-ficción funcionen en part a la manera de laboratori de proves de 2666 i Los detectives salvajes, respectivament, la qual cosa dona un valuós accés al seu modus operandi. Abans de l’era de l’ordinador, Bolaño prenia notes, escrivia l’esborrany i després passava la redacció a net (la transcripció és pòstuma). ¿Havien de quedar en la foscor o ser només accessibles als estudiosos? Si les entenem en el seu context, és a dir, sabent que són obres menors, fins i tot esborranys de futures obres mestres, no hi hauria d’haver cap problema. Per què no, si aporten alguna llum? Va passar amb El rey pálido, la novel·la inacabada de David Foster Wallace, però no amb Al romper el alba de Hemingway o amb Vés i aposta un sentinella de Harper Lee (encara era viva en publicar-se però les seves facultats mentals estaven en dubte).

Mentre no s’atempti contra la dignitat del difunt, bé contravenint els seus desitjos explícits de destruir els treballs -encara que això ens portaria a reprendre Max Brod per no haver cremat les obres de Franz Kafka-, bé explotant comercialment textos mancats de qualsevol mínim de qualitat, és factible arribar a una zona d’acord en què celebrem el fet de gaudir de l’oportunitat d’aprofundir en l’arxiu personal de l’autor i el coneixement de l’artista. Per descomptat que hi ha negoci al darrere i no només amor a la literatura, però no ens hem d’escandalitzar per això. El canvi d’editorial d’Anagrama a Alfaguara -que al setembre ja va reeditar les seves dues grans obres i publicarà tota la biblioteca completa, de 21 títols- s’ha saldat per una xifra que es diu que és superior al mig milió d’euros, encara que Jordi Herralde defensa que el trencament no obeeix a motius pecuniaris.

Bolaño, en el citat llibre d’entrevistes, reitera que en el cas de morir aviat el pitjor seria no poder veure créixer els dos fills. ¿No hauria celebrat que la gestió de la seva obra pòstuma garantís el seu futur econòmic? Si Albert Camus va dir cèlebrement que entre la justícia i la seva mare es quedava amb la seva mare, es pot pensar que Bolaño -algú que en paraules del seu gran amic Juan Villoro sentia “menyspreu pels sistemes de consagració”- entre fer-li justícia a la seva obra i als seus fills s’hauria quedat amb els fills. Al cap i a la fi, parlem d’un autor a qui li agradava repetir: “Mai hi ha massa llibres. Hi ha llibres dolents, dolentíssims, etcètera, però mai massa”.