Benigni i Garrone tornen Pinotxo a Collodi

Enviat especial a BerlínL'èxit internacional de La vida és bella (1997) va donar a Roberto Benigni la possibilitat de tirar endavant qualsevol projecte que li passés pel cap, oportunitat que ell va aprofitar per dirigir el 2002 una adaptació de Pinotxo en què ell mateix, amb 50 anys, es posava en la pell del ninot de fusta i la seva dona, Nicoletta Braschi, feia de fada padrina. La crítica va ser implacable amb el caprici de Benigni i la pel·lícula no va recuperar la inversió. A Espanya, de fet, ni tan sols es va arribar a estrenar. Amb aquest precedent no és estrany que aquest diumenge hi hagués certa expectativa a la Berlinale per veure la nova versió del conte de Carlo Collodi que ha dirigit Matteo Garrone amb Benigni novament com a actor, però aquest cop en la pell de Geppetto, el pare de Pinotxo.

¿Era una espina que s'havia de treure l'actor? ¿Un compte pendent amb la història? ¿Una forma de redempció? Qui es fa aquestes preguntes no coneix bé Benigni. “Em va encantar fer de Pinotxo i ara també de Geppetto. Ha sigut fabulós treballar amb Matteo Garrone perquè és un dels millors directors del món!”, ha exclamat a Berlín amb entusiasme l'actor de 68 anys, tan hiperbòlic i xerraire com sempre. “Hi ha diferències entre les dues versions, esclar, però m'agradaria muntar una versió de les dues en què jo aparegui fent de Pinotxo i alhora de Geppetto”, ha afegit davant la mirada divertida d'un Garrone incapaç de frenar els elogis que li dedicava l'actor: “He treballat amb els més grans: Fellini, Jarmusch, Bertolucci, Costa-Gavras... I el Matteo és un d'ells! És tan precís com Luchino Visconti i a Pinocchio té una llibertat que em recorda al Rossellini de Paisà, que és la meva pel·lícula favorita”.

Un Geppetto a la mida de Benigni

Benigni, no cal dir-ho, exagera. Pinocchio és queda a mig camí en l'intent d'agradar a tothom: per als menuts, la pel·lícula resultarà un pèl grotesca i anacrònica i, per als adults, massa esclava dels codis del cinema infantil. Garrone pren el text de Collodi com a guia i firma la versió més fidel a l'original, conservant imatges tan pertorbadores del conte com la d'un Pinotxo penjat d'un arbre pel coll. L'única digressió important té a veure amb el Geppetto de Begnini: la solitud i l'anhel d'un fill que definien al vell fuster deixen pas a un Geppetto murri, afamat i encantador –el Benigni de tota la vida, vaja– que descobreix el seu instint paternal quan veu obrir els ulls al ninot.

Al film no li falten encerts: un Pinotxo creïble gràcies als efectes digitals, un disseny voluntàriament lletjot que esborra el record edulcorat d'altres versions i un planter potent de secundaris del cinema italià, però la pel·lícula va curta d'emoció i sentit de la meravella. I sense la comicitat empàtica de Benigni, que només apareix en un 20% del metratge, el film decau en una successió mecànica dels episodis del conte. “No seré l'últim que explicarà aquesta història i així ha de ser”, ha comentat Garrone, que deu saber que Guillermo del Toro ja està preparant una adaptació del conte en stop-motion produïda per Netflix.

La nimfa de Christian Petzold

En el mite germànic d'Ondina una nimfa d'aigua dolça s'enamora d'un cavaller i, en casar-s'hi, perd la immortalitat. Però així i tot ell l'abandona per una altra dona i ella l'acaba maleint. Christian Petzold reelabora el mite de manera molt lliure a Undine, que arrenca amb una magnífica seqüència en què una guia de museu és despatxada pel seu nòvio just abans d'entrar a treballar. “Si em deixes, t'hauré de matar”, li diu amb veu serena, però la venjança no serà necessària perquè l'Undine (una radiant Paula Beer) de seguida caurà enamorada d'un submarinista industrial (Franz Rogowski, l'actor de moda del cinema d'autor alemany). La fantasia es va infiltrant a poc a poc en un melodrama subtil i elegant però mancat d'aquell recorregut emocional i de la dimensió política que tenien títols anteriors de Petzold com Barbara i Phoenix. Això sí, el film confirma Beer i Rogowski com a parella dramàtica per excel·lència del nou cinema alemany.