Robert Saladrigas o l’art de reinventar-se
EscriptorDe resultes d’un càncer implacable, aquesta matinada ens ha deixat Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018), un dels novel·listes més importants de la literatura catalana contemporània. Un dels més sòlids, ambiciosos i personals. Algú que va viure i es va desviure per la creació literària de grans mons narratius, com els que desplega en obres de tanta envergadura com Aquell gust agre de l’estel (1977), Sóc Emma (1983), Memorial de Claudi M. Broch (1986), El sol de la tarda (1992), La mar mai no està sola (1996), La llibreta groga (2004), Biografia (2005) o L’estiu de la pluja (2012).
Va ser, però, dels que a cada nova novel·la s’arriscaven i es reinventaven del tot, fins al punt que els seus lectors no podíem preveure mai amb quina mena d’artefacte narratiu ens trobaríem: això el feia no sempre fàcil de seguir -o de reconèixer-, alhora que el convertia en un novel·lista equiparable, per exigència i complexitat, als millors autors hispànics, francesos o anglosaxons, que ell tan bé havia analitzat i difós al llarg de tota la seva vida, sobretot al suplement Cultura/s de La Vanguardia.
Al capdavall, Robert Saladrigas pertanyia a la categoria d’autors que duen un crític incorporat dins seu i que es reconeixen exactament igual en la seva condició d’autors que de lectors. En aquest sentit, crec que la seva capacitat analítica ha estat del tot excepcional, com ho proven els recents volums d’arreplega de molts dels seus articles: des de Voces del boom (2011) fins a De un lector que cuenta. Impresiones sobre la narrativa extranjera contemporánea. De Thomas Mann a Jonathan Franzen (2013) i En tierras de ficción. Recorrido por la narrativa contemporánea. De Edgar Allan Poe a Evan Dara (2017), uns volums que proven de manera fonda i brillant el seu nivell de compromís i, doncs, d’exigència amb l’ofici d’escriure.
Si l’hagués de caracteritzar d’una manera succinta, no dubtaria a fer-ho com un dels millors arquitectes de mons narratius que he conegut. Saladrigas era dels qui abans de posar-se a escriure tenien molt clars l’estructura, el ritme i el to que volien imprimir a la seva novel·la, nouvelle o conte, i per això sempre ens convencien de la raó de la seva existència. Eren mons narratius llargament covats -i cobejats-, que l’autor no es disposava a formalitzar fins que els tenia molt clars: fins que queien com fruita madura.
Potser per això Robert Saladrigas, tot i haver estat en actiu fins ben bé el final de la seva vida, va patir un cert oblit aquests darrers anys: aquest nivell d’exigència i compromís ja no s’estilen i ell se sentia en clar fora de joc. Per sort, va ser un lector voraç com n’he conegut pocs i aquestes converses que ell sostenia amb els seus admirats Mann, Pavese, Bellow, Roth o Sebald el reconciliaven en tot moment amb el que va ser el principal motor de la seva vida. A partir d’ara, però, els seus amics ja només podrem retrobar-lo en molts dels seus personatges que a partir d’una situació crítica decideixen anar al fons de si mateixos, com ell no va deixar de fer-ho mai. Que la terra et sigui lleu, Robert!