Robert Pattinson sap què penses (i ja li va bé)

CanesDimecres vaig fer un cafè amb Robert Pattinson en una terrassa al capdamunt d’un edifici, observant el Mediterrani. Aquest és el tipus de frase absurda que un crític escriu des del Festival de Cinema de Canes, on competia la nova pel·lícula de Pattinson, Good time. L’endemà al matí la pel·lícula va sacsejar un esdeveniment fins llavors apàtic que acostuma a sermonejar o a castigar els espectadors (sovint totes dues coses). Good time, per contrast, és pur plaer cinematogràfic en una cursa sobre l’abisme sovint xocant i divertida, que va atorgar a Pattinson molt d’amor crític al festival. La pel·lícula es va estrenar ahir a Netflix.

Pattinson interpreta Constantine Nikas (Connie), un home inepte i calamitós que, durant una terrible aventura a Nova York, sembra ruïna i cossos trencats al seu pas. Dirigida pels germans Josh i Benny Safdie, Good time és trepidant i enèrgica. No flirteja amb la idea de redempció, sinó que t’uneix a un narcisista que empeny la història a una espiral de descens profunda. El Connie esdevé cada vegada més ferotge, transformant-se en un personatge que és un retret biliós i divertit al triomfalisme americà que fusiona les pel·lícules indie amb les de superherois i insisteix que l’èxit no és només inevitable, sinó també un dret de naixement.

Good time forma part de la fascinant evolució que ha dut a terme Pattinson, que en els últims anys ha aparegut en pel·lícules com La infancia de un líder (2015) i Z, la ciudad perdida (2017). Malgrat que es va escapar de la fama del blockbuster interpretant un personatge condemnat a la franquícia Harry Potter, va esdevenir un nom global en el paper d’Edward Cullen, el pàl·lid vampir idolatrat a la sèrie Crepuscle. Aquest fenomen fan es va tornar frenètic quan Pattinson i la seva companya de repartiment, Kristen Stewart, van començar una llarga relació sentimental d’estira-i-arronses que ràpidament es va convertir en farratge per al molí de la publicitat i que, inevitablement, va quedar lligada a la marca de la saga. Durant els anys de Crepuscle, Pattinson no va ser tractat amablement pels crítics, que no sempre van veure més enllà de la seva bellesa i la seva utilitat com un objecte cinematogràfic de desig. A diferència de Kristen Stewart, ell no tenia un bagatge previ que indiqués que podia fer alguna cosa més que personatges petulants, malgrat que les seves aparicions en pel·lícules petites com Recuérdame (2010) ja prometien. Però no va ser fins a Cosmopolis (2012), la distopia de fantasia de David Cronenberg basada en una novel·la de Don DeLillo, que Pattinson va encetar realment el seu camí professional. “Va ser la primera vegada que vaig treballar en alguna cosa complexa”, diu.

Cosmopolis va ser en essència la primera pel·lícula que va fer després de tancar el capítol final de la sèrie Crepuscle. “M’agrada perquè va sortir en el moment més àlgid de la meva popularitat”, recorda. L’actor, que al film interpreta un multimilionari que protagonitza una espectacular, violenta i humiliant baixada als inferns, veu Cosmopolis com “el gran punt d’inflexió”: “El moment en què em vaig adonar que allò era el que volia fer”. Cronenberg havia fet una pel·lícula sense motlles, i la seva estrella estava ansiosa per seguir aquest model. “Trencar una pauta no és habitual. Em vaig sentir com si el món hagués sigut dissenyat per ser previsible”, afirma. Pattinson està disposat a esquivar l’obvietat, potser perquè ha gravitat cap a papers que exigeixen que els seus personatges siguin castigats amb abusos físics -han rebut pallisses, se’ls ha disparat i han sigut sotmesos a proves de proctòlegs- com si estiguessin tractant d’expulsar l’últim vestigi de l’Edward.

És habitual per a les estrelles enfosquir els seus looks, posar-se nassos falsos i portar perruques espantoses. És menys habitual, en canvi, submergir-se en un personatge irredimible i posar en risc així l’amor de l’audiència. “Qualsevol persona pot semblar lletja. No és difícil”, afirma Pattinson. A Good time la lletjor va més enllà del cabell greixós del Connie i dels torrents de suor que sembla que emergeixin dels seus porus. Pattinson, que transmet calidesa i es mostra obert en persona, admet que aquesta qüestió pot ser un problema quan el públic confon actor i personatge. Diu, però, que a ell no li ha passat i que això el fa sentir “bastant indiferent”. Amb tot, sembla content amb “les reaccions desagradables” que ha provocat el personatge. “Una de les millors coses de tenir molt d’èxit és que si has fet cinc pel·lícules d’una saga, has hagut d’acceptar la responsabilitat de fer el mateix personatge”, diu Pattinson sense penediment. Treballar en els films de Crepuscle va ser “un luxe meravellós” i “una immensa sort poder treballar amb aquell equip”. Eren nens que van rebel·lar-se (o ho van intentar) i que van guanyar valentia per actuar. Pattinson va estar a punt, explica, de ser acomiadat a la primera pel·lícula, fins que els seus agents van intervenir. “No havia de fer la pilota a tothom tota l’estona. I crec que, igualment, no ho vaig fer”.

Pattinson mostra que està en pau amb Crepuscle. Ha trobat la manera d’aprofitar-ne el llegat, que inclou vestir fosc i fer el tipus de cinema que acaba sent valorat a Canes. “Hi ha una energia perversa que prové de les crítiques negatives de treballs anteriors. També de gent que pensa que representes una cosa concreta. Tot això et dona energia”, afirma. Pot semblar desconcertant, però el crec. Afegeix: “Gairebé m’espanta que algú pugui dir que qualsevol cosa que faig és bona”. Després riu, potser amb certa timidesa.