Robert Guédiguian: “La nostàlgia és revolucionària”

BarcelonaRobert Guédiguian va rodar el 1985 una pel·lícula sobre quatre amics que es retroben per compartir records d’adolescència, Ki lo sa? En un moment del film, els quatre es remullaven entre bromes i rialles a la cala Méjean, a prop de Marsella. L’escena apareix en forma de flash - back a l’últim treball de Guédiguian, La casa junto al mar, que s’estrena divendres. El film torna a situar a la cala Méjean tres dels intèrprets de Ki lo sa? (Ariane Ascaride, Gérard Meylan i Jean-Pierre Darroussin), ara en la pell de tres germans reunits a causa de la malaltia del pare, paralitzat per un ictus. No és un retrobament joiós: les ferides del passat pesen en l’ànim de tots tres, sumits en un desencant que contempla amb nostàlgia el passat encarnat pel pare moribund.

“La nostàlgia ha de ser selectiva -afirma Guédiguian-. Hi ha coses que han millorat i d’altres que no. El món ha de seguir transformant-se i un dels mitjans per fer-ho és buscar en el passat aquelles coses que valien la pena. Per això la nostàlgia és revolucionària, perquè permet criticar el present amb la força del passat”. Tot a La casa junto al mar fa pensar en un cineasta que fa balanç vital, que examina el seu present i posa a prova les conviccions passades, sobretot a través del personatge de Darroussin, un activista que ha perdut la confiança de l’acció política. “És la veu de la meva generació -confirma el director-. Fa 40 anys sabíem què calia fer per aconseguir la redistribució de la riquesa. Per moltes raons que seria llarg analitzar, aquesta idea ha fracassat. Per tant, n’hem de trobar de noves”. La pel·lícula ofereix una resposta al dilema apuntant a la solidaritat amb els immigrants que arriben a les platges franceses: “Acollir-los és una nova forma de comunisme”.

Una ‘troupe’ d’amics

La casa junto al mar reedita el costum de Guédiguian de treballar sempre que pot amb la mateixa troupe d’intèrprets. Aquesta familiaritat es trasllada als personatges en forma de complicitat silenciosa que no necessita paraules. “Actuar sempre amb la mateixa gent és alliberador -explica Ascaride, la companya de Guédiguian i presència constant del seu cinema-. Quan treballo amb altres cineastes he d’invertir uns dies a convèncer el director que ha fet bé de triar-me. I després he de convèncer els companys que el nostre treball sortirà bé. En resum, hi perdo quinze dies. Amb el Robert, aquest temps el dediquem a explorar el personatge, a investigar la història”. Guédiguian admet que, després de donar-li moltes voltes, no té cap “explicació racional” per a la seva devoció pel mateix grup d’actors. “És la meva manera de treballar -diu-. Podria haver rodat la pel·lícula amb Isabelle Huppert, Vincent Lindon i Daniel Auteuil, però per què? Fa més de trenta anys que explico històries amb els meus amics. Som els mateixos i alhora hem canviat. Hem canviat d’idees i fins i tot de manera de fer cinema. No hi ha dogmatisme entre nosaltres”.

El paisatge solitari de cala Méjean, convertit amb els anys en un poble de segones residències per a la burgesia, confereix als personatges un aire d’últims d’una estirp, supervivents d’una raça en extinció. Guédiguian i Ascaride, en canvi, asseguren que se senten molt acompanyats en el cinema europeu contemporani. “Hi ha molts cineastes actuals mostrant com són les coses i fent propostes perquè siguin millors -diu el director-. Som una mena de família. Jo sento una gran afinitat per Aki Kaurismäki i Ken Loach. I Nanni Moretti sempre posa les nostres pel·lícules al seu cinema de Roma. He citat els més coneguts, però també hi ha molts joves”. El seu balanç vital, a primera vista, sembla positiu. “Penso en aquells nois que interpretàvem a Ki lo sa? i crec que els agradaria veure què fem i què som -diu Ascaride-. Crec que estarien contents que no ens hàgim acabat dissolent en el món, perdent-nos a nosaltres”.