“Riure’t de tu mateix és el millor que pots fer”
BarcelonaNo és que Els Amics de les Arts hagin esquitxat verí damunt les cançons, però entre la producció de l’escocès Tony Doogan i unes lletres obertes a interpretacions menys innocents han aconseguit que Un estrany poder (Sony) sigui un disc diferent, fins i tot amb punt d’enuig. “No estem enfadats. Hi ha molta més energia, però no crec que es pugui confondre amb enuig. És més contundent, més descarat, si vols”, diu Ferran Piqué, un dels quatre components del grup que completen Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Eduard Costa.
Potser és aquest caràcter més descarat el que els ha dut a fer cançons com Apologia de la ingenuïtat, un dard dirigit als que es dediquen a alliçonar. “Hi ha molta gent que escriu cançons en imperatiu: sigues feliç, fes això, lluita pels teus somnis... Això és molt perillós, perquè dir a la gent el que ha de fer és posar-te en una posició de superioritat: jo que en sé més et dic el que has de fer. Els Amics no tenim pràcticament cap lletra en imperatiu”, recorda Barceló. “No ens agrada alliçonar ningú”, afegeix Alegret.
En el disc que publiquen avui hi inclouen una cançó que reconeixen que no haurien pogut escriure abans, El seu gran hit. “Està feta des de l’autoparòdia més absoluta i fent servir frases de haters, i acabem convertim la merda en or”, diu Barceló. Un home els va dir que Els Amics de les Arts havien vingut a “robar-los les dones”, i el grup transforma la sentència en falsa tornada d’una cançó que conté una clatellada formal contra els haters. “Diuen que fem cançons amb quatre acords, cosa que és mentida. Qui ho diu no en té ni idea de música. Doncs bé, aquesta sí que l’hem fet amb quatre acords expressament”, informa Alegret. En el fons, asseguren que aquest joc explica una constatació, que, com diu Piqué, “amb els anys t’adones que riure’t de tu mateix és el millor que pots fer”. Tanmateix, Barceló recorda que “al principi una mala crítica o un mal tuit t’arruïnava el dia”. Ara s’estimen més no capficar-s’hi. “Twitter és la selva. Hi ha gent que decideix perdre temps per destrossar-te. Ho acceptes perquè ets un personatge públic, però si hi ha això vol dir que també hi ha molta gent que et dona suport”, reflexiona Piqué.
Menys sang hi ha a Primer en la línia successòria, una cançó que celebra la revenja de l’home normal. “És el poder dels que saben esperar”, apunta Costa. “Es tracta de ser sempre la segona millor opció i poder dir: jo ja sabia que arribaria la meva oportunitat i que triomfaria. Donem esperança a la gent, ens dediquem a això”, diu Barceló sense dissimular una rialla. D’alguna manera, aquestes tres cançons mostren un punt de vista que subscriuen els quatre Amics de les Arts com a grup, a diferència d’altres peces com Salvador, que són les construccions de ficció característiques de la banda.
Més enllà dels canvis en el material líric, on es nota més la singularitat d’ Un estrany poder és en el so, i aquí el grup té clara la responsabilitat de Tony Doogan, un productor que ha treballat amb grups com Mogwai, Belle & Sebastian i The Delgados. Destaca, per exemple, el protagonisme que ha adquirit la guitarra elèctrica.
Més guitarres
“La feina amb les guitarres i els teclats segurament està més a prop de Mogwai, i de Belle & Sebastian hem après a saber buidar i a estructurar les cançons”, explica Alegret. També han optat per rebaixar la presència de les veus i, en cançons com Casa en venda, a tenir paciència abans d’enlairar l’èpica. “No puc comparar aquest disc amb cap altre treball nostre. Paradoxalment, ens representa més que mai, però alhora ens fa diferents”, diu Barceló.
Amb Doogan van establir un pacte de confiança que els ha dut a acceptar idees com ara accelerar les cançons i cantar relaxats. “Ens deia que no cal cantar amb un extra de sentiment, que això ja ho aporten les lletres i els arranjaments”, afegeix Barceló. També els ha esperonat a pensar sense por, com quan va decidir que en una cançó hi calia una orquestra. “«Porteu l’orquestra nacional», ens va dir”, recorda Alegret. I van trucar a l’OBC.
