Riures i sang en una comèdia de Jordi Casanovas

De sopar, poc. De batalla, molta. Jordi Casanovas ha reprès una obra que havia estrenat el 2010 al Versus Teatre amb joves llicenciats de l’escola Eòlia que encara no disposaven de les eines necessàries per les exigències d’una comèdia de vitalitat exuberant a la qual, ara sí, serveixen un grup de set intèrprets perfectament entregats al joc de l’equilibri entre credibilitat i exageració i el ritme que exigeix el gènere. L’autor ha revisat el text i fins i tot n'ha tret alguna escena força gore, però el conjunt conserva l’aire de comèdia entre almodovariana (amb una estupenda Majo Cordonet que amenaça amb una ampolla de KH7) i argentina (ritme vertiginós i alta teatralitat) amb resultats molt engrescadors per a qui vulgui passar una bona estona amb uns magnífics intèrprets.

La comèdia assoleix l’objectiu de fer-nos riure mantenint l’interès de la situació amb una cuidada i intel·ligent dosificació de la informació i amb l’avantatge que l’escenografia realista s'adequa a l'escenari del Borràs. Lluny del Casanovas de teatre documental de Ruz-Bárcenas o Jauría, de textos més compromesos com Pàtria o Una història catalana, o de l’àcid costumisme de Vilafranca, aquest Sopar amb batalla és una comèdia tradicional (hi ha tresillo, hi ha cuina i hi ha porta) amb alguna troballa entre els personatges com el guaperes que parla castellà (magnífic Peter Vives amb una desconeguda vis còmica), l’amiga roba-parelles (Julia Barceló) i l’aparentment assenyat Dani (Francesc Ferrer).

Una parella que acaben d’anar a viure junts, en Dani i la Cristina, són a la casa, fora de la gran ciutat, esperant l’arribada dels amics d’ella. I a poc a poc aniran arribant entre salutacions i riures exagerats que serveixen de presentació. L’últim és el Rafa, un noi una mica cràpula que arriba trasbalsat i explica una història tràgica. I fins aquí es pot explicar, perquè no a tots els agrada l'humor del Rafa. La situació s’anirà escalfant i l’amistat esmicolant fins a l’enfrontament físic. I que ben dirigides les escenes més violentes, per donar un mínim de credibilitat a l’increïble!