El ritme encomanadís de l'Orquestra Plateria obre el Grec

BarcelonaEls treballadors del Mercat de les Flors es queixaven a peu d’escenari, a la plaça Margarida Xirgu, perquè no han rebut l’increment de l’1% en el seu salari, a diferència de la resta de treballadors municipals. «Som empleats públics per als perjudicis, però per als beneficis deixem de ser-ho», es podia llegir en un fulletó de Comissions Obreres i en alguna de les pancartes situades al voltant de l’escenografia festiva de l’Orquestra Plateria. Estava a punt de començar la 40a edició del Festival Grec de Barcelona. Alguns dels assistents aprofitaven el temps fent-se selfies. Als bancs de la plaça no hi cabia ni una agulla.

Manel Fuentes va obrir el concert i el festival homenatjant l’humorista i exmanager de l’Orquestra Plateria, Carles Flavià. «A casa no hi havia ni una taula per treballar. Només hi havia un llit, i jo treballava des d’allà», va dir el presentador, imitant la veu greu de Flavià, mort el passat mes de març. Manel Joseph deia que a Flavià «se l’ha emportat la primavera, però sempre serà amb nosaltres». La Plateria va arrencar amb "Camarera de mi amor": «Sírveme un trago de ron, y toma tu cerveza junto a mi corazón».

El ritme es va enganxar des del primer moment a bona part dels assistents. «Ni Juan Carlos, ni Sofía, Orquestra Plateria», va dir Joseph, apel·lant a les pintades que es podien veure a Barcelona «fa uns anys». Van continuar amb «Me voy pal pueblo» i «Estremécete», una versió d’Elvis Presley un pèl deslluïda al tram final que, tot i així, no va aigualir les ganes del públic de passar-s’ho bé. A «Questa picolissima serenata» -l’emblemàtica peça de Renato Carosone-, bona part dels assistents van aixecar les mans enlaire i van seguir les coreografies aquàtiques proposades dirigides per Manel Joseph.

Una vetllada plena de convidats

El primer dels convidats de la nit va ser Jordi Batista, que va interpretar una adaptació de «L’home dibuixat», de Jaume Sisa, infectada de ritmes llatins, igual que l’excel·lent «Cachita». Llavors va aparèixer el percursionista Quino Béjar, que va col·laborar a fer créixer amb aires afrollatins «Una historia». Un dels grans moments de la nit va ser «Pedro Navaja», de Rubén Blades («La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida»). Un altre, la «Rumba de Barcelona», del Gato Pérez.

A la mitja part, l’alcaldessa Ada Colau feia una petita intervenció eufòrica: «Per fi comença l’estiu, no hi ha cites electorals, les places són vostres, gaudiu!». Donava el tret de sortida al festival abans que el foc s’apoderés de la plaça Margarida Xirgu, a ritme dels «Fireworks» de Katy Perry. El públic encara tenia per endavant una hora de concert, on el ritme de Joan Garriga (ex Dusminguet) i el savoir faire de Joan Manuel Serrat -que va cantar «Me’n vaig a peu»- van acabar d’arrencar l’eufòria del públic.