Rithy Panh sublima a Berlín el dolor del supervivent
El cambodjà presenta el poètic assaig 'Irradiated' i l'Iran reté el director de 'There is no evil'
Enviat especial a BerlínEl règim dels Khmers Rojos va deixar a Cambodja entre 1,5 i 3 milions de morts, entre els quals hi ha la família del director Rithy Panh (Phnom Penh, 1964). Ell va sobreviure al genocidi i ha dedicat la seva filmografia a l'esforç sovint inútil de donar sentit a l'horror que va viure. Irradiated, que s'ha projectat aquest divendres a la competició oficial de la Berlinale, és el seu últim intent i potser el més profund, ja que no parteix de la seva història personal com a La imatge perduda ni de la del seu país, sinó que amplia el focus –el camp de batalla, si es vol– a tots els conflictes bèl·lics moderns, a les atrocitats comeses per l'home des que va perfeccionar l'art de matar massivament. Més que un documental, la pel·lícula és un assaig visual sobre l'horror de la guerra, un poema terrorífic que teixeix la bomba d'Hiroshima, els camps d'extermini nazis i altres genocidis en un sol fil d'imatges d'arxiu, paraules i coreografies fantasmagòriques.
"Els supervivents, els irradiats, busquem imatges perfectes de l'horror que, connectades, puguin transformar el món", diu el narrador en un moment. Sobretot, Irradiated és un testimoni del dolor del supervivent, de la ferida impossible de tancar que s'arrossega sempre quan el teu món ha desaparegut i tu continues existint. "La pel·lícula és un crit, però un crit d'ajuda, perquè estem veient que moltes d'aquestes coses estan tornant a passar en els últims temps –ha dit el director–. Hem de lluitar contra el totalitarisme que s'està alçant en llocs com els Estats Units".
El que sí que és inèdit en la filmografia de Panh és la forma de la pel·lícula: una triple pantalla que alterna diferents imatges o reprodueix la mateixa en un format que recorda el d'algunes instal·lacions artístiques. Ara s'entén per què en l'anunci de la programació Carlo Chatrian va comentar que la pel·lícula havia suscitat un gran debat intern pel que fa a incloure-la o no en la competició. "Vaig intentar fer un film més convencional, però quan portava 15 minuts ens vam adonar que era insuportable de veure i vaig adoptar aquest format, que de fet ja feia servir Abel Gance a Napoleó el 1927", ha explicat Panh.
Diguem no
La competició l'ha tancat la iraniana There is no evil, un recull de quatre històries que orbiten des d'angles molt diferent al voltant de persones que han d'executar algun sentenciat a mort a l'Iran, un dels països del món que proporcionalment dicta més condemnes letals. Els moments un pèl fulletonescos que té aquest mosaic social es disculpen per la vocació de denúncia d'una obra que Mohammad Rasoulof va dirigir saltant-se la prohibició expressa de les autoritats iranianes, que de moment li han prohibit viatjar a Berlín i l'amenacen amb la presó. El film en si, doncs, representa el que afirma un personatge: "L'únic poder que ens queda és dir no".