Rita Payés i Judit Neddermann: el Maresme té molt poder

Rita Payés i Judit Neddermann

11 d'agost. Arts d'Estiu de Pineda de Mar

La cantant i trombonista Rita Payés i la també vocalista i guitarrista Judit Neddermann, ambdues nascudes a Vilassar de Mar, van presentar dimecres els seus últims treballs discogràfics al festival Art d’Estiu, a la platja de Pineda de Mar, en una nit marcada pel protagonisme de la cançó d’autor, la influència de la música llatinoamericana i brasilera, i la remor del tren de la línia R1 de Rodalies, que semblava reclamar el seu protagonisme com a maresmenc.

Como la piel, el vals veneçolà que dona títol al segon disc de Rita Payés, va obrir la primera part d’aquesta doble jornada musical. Acompanyaven la músic de Vilassar, la seva mare, Elisabeth Roma (guitarra espanyola), Horacio Fumero (contrabaix) i Juan Rodríguez Berbín (percussió). Combinant veu, trombó i guitarra elèctrica, l’exmembre de la Sant Andreu Jazz Band va demostrar que ha trencat amb els marcs mentals que suposa haver-se format en aquesta pedrera jazzística per decidir el seu propi camí. De moment, la seva aposta és la cançó d’arrel tradicional llatinoamericana, que li serveix per desplegar sense complexos una veu amb una profunditat poc habitual que tant sap jugar amb el dramatisme —com el tango de Carlos Cardel, Como una cabeza— com amb els jocs vocals de la samba en A Rita (Chico Buarque) i Carinhoso (Pixinguinha), cantat a duo amb Judit Neddermann.

Payés també va saber transformar aquest mateix dramatisme en costumisme a les seves composicions pròpies, com el bolero Nunca vas a comprender, la milonga Quien lo diría i la cabaretera Loca mente —amb el guitarra Pol Batlle com a convidat—, i emfatitzar-lo al bolero desconstruït amb pinzellades jazzístiques La rosa, una de les millors peces del concert a pesar de la seva aparent simplicitat. "És un tema petit que vam afegir a última hora en el disc", va assegurar Payés. Doncs ben al contrari.

Als seus 21 anys, la cantant té un magnetisme incontestable, gairebé aconseguit sense voler, que la situa com una veu a seguir de ben a prop. Tanmateix, va quedar diluït per les dimensions de l’escenari de l’Arts d'Estiu, pensat per allotjar formacions amb molt més múscul sonor. Precisament és el que va fer a continuació Judit Neddermann, que el va omplir amb una formació de 8 músics, incloent-hi dues coristes, per desplegar Aire (2021), el seu últim treball i el primer cantant en castellà. La cantant i compositora el va interpretar gairebé en la seva totalitat: Canta, Luna, Borro mi nombre, Vete, No me quiero enamorar, Vicio..., posant de manifest la seva aposta per arribar a un públic més generalista i internacional. A pesar de la delicadesa i subtilitat marca de la casa, les cançons sonaven grans, i amb l’ambició de poder ser encara més grans. Tanmateix, escoltades en conjunt, transmetien un cert encotillament dins d’aquest terreny dels mitjos temps que ho mantenien tot massa endreçat.

Neddermann també va recuperar temes com Marea blanca, dedicada al personal sanitari, i la festiva i brasilera Vai vai vai, així com la costumista Vinc d’un poble, inspirada en la vida a Vilassar de Mar, que, cantada a duo aquesta vegada amb Rita Payés, va tancar el cercle maresmenc.