La riquesa i les emocions de la pintura gòtica catalana

BarcelonaÉs difícil no quedar bocabadat davant la monumentalitat d’un retaule gòtic i, en un espai més recollit, emocionar-se amb els personatges que s’arremolinen al voltant del Crist mort de la capella de Sant Miquel del monestir de Pedralbes. És un plaer caminar per les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu Episcopal de Vic, entre d’altres, i observar com els rostres gòtics s’omplen de matisos, sobretot si es comparen amb els romànics, i també meravellar-se amb la intensitat dels colors i la riquesa dels vestits. Així i tot, el Romànic gaudeix de més popularitat entre el gran públic. “Crec que s’ha dedicat molta atenció al Gòtic, diria que més que al Romànic en el terreny acadèmic. Una altra cosa és la repercussió”, afirma Rosa Alcoy, catedràtica d’història de l’art de la UB i autora de l’últim llibre de luxe d’Enciclopèdia Catalana, Pintura catalana. El gòtic. “La popularització d’aquestes obres és com la del Modernisme -afegeix-, tot es mou al voltant dels grans noms i n’hi ha molts altres al seu voltant que costa molt que la gent conegui”.

El Romànic potser és més popular perquè se’l relaciona amb l’origen de la nació i per l’èpica de l’operació de salvaguarda dels murals de les esglésies del Pirineu. Però el Gòtic coincideix amb un altre gran moment, l’expansió de la Corona Catalano-aragonesa. “Mentre que en el Romànic parlem de la Catalunya Vella, a partir del segle XII es comença a definir la Catalunya Nova i hi ha molt més territori per explorar”, afirma l’autora. Encara hauria pogut incloure a l’obra altres territoris, però per qüestions d’espai s’ha concentrat en els de parla catalana. “No hauria sigut estrany incloure-hi Sardenya i Sicília -afegeix-. Pel que fa a l’Aragó, n’hi ha tanta que hauria exigit un altre volum”. Pintura catalana. El gòtic, que té un preu de 600 euros, inclou 150 obres, entre murals, pintures damunt fusta i retaules i miniatures datats entre el segle XIII i el XV. Rosa Alcoy ha hagut de fer una selecció molt estricta per qüestions d’espai amb criteris com la qualitat i la necessària inclusió d’obres produïdes als antics regnes de València i Mallorca. A més, té la virtut de poder veure en gran format detalls plens de vida de grans retaules. Repassem els tres segles de Pintura catalana. El gòtic amb cincclaus.

Un període molt ric

La destrucció dels grans centres franciscans i benedictins

Capbussar-se en la pintura gòtica catalana és endinsar-se en un terreny molt dens, ple de ramificacions i que està marcat per la convivència i el diàleg de diferents tradicions pictòriques. En qualsevol cas, la tradició gòtica és “molt forta”, com diu Alcoy: “Són les bases en què arrela la cultura europea i es manté a nivell europeu, no només passa a Catalunya”. En aquest sentit, al primer terç del segle XIV va predominar la influència nòrdica. “A Catalunya no mirem el Renaixement quan tocaria -explica l’autora-, sinó que la nostra avantguarda és la flamenca, que no deixa de ser una avantguarda molt espectacular”. L’arribada dels models italians, com es pot veure, entre altres llocs, a Pedralbes, també és complexa. “Hi ha diferents registres de l’italianisme, i a Catalunya arriba tant l’art més bizantí com el més llatinitzat”, diu l’autora.

Amb tot, hi ha una etapa dins aquesta història de la qual es conserven pocs vestigis, el regnat de Jaume II: “Potser Barcelona és la que ha perdut més, perquè es van destruir els grans centres franciscans i benedictins. És el moment de la gran arquitectura, de la catedral de Barcelona, on pot ser que les arts figuratives no anessin en paral·lel”.

Naturalisme i fantasia

Els gòtics miren la realitat però

incorporen elements simbòlics

La pintura gòtica és naturalista però això no vol dir que necessàriament sigui més accessible: “Primen molt els aspectes fantàstics, meravellosos i fins i tot simbòlics”, diu Alcoy. “Els pintors gòtics miraven la realitat però alhora volien explicar unes determinades coses -afegeix-, i no tenien gaires manies a l’hora de modificar la realitat per poder explicar-les. Quan veus detalls que poden semblar un error, sovint no es deuen a una qüestió d’incapacitat sinó que són intencionats”. Així mateix, l’autora posa l’accent en els diferents registres de la pintura gòtica: “Hi ha de tot, pintures fetes per acostar-se a la gent i d’altres de més elitistes”. Un exemple d’una obra difícil a l’hora d’interpretar-la és el retaule de Bonifaci Ferrer -germà de Vicent Ferrer-, de Gherardo Starnina i conservat al Museu de Belles Arts de València. La peculiaritat es troba en el fet que Crist al Calvari està envoltat pels sagraments. “Calia tenir coneixements de teologia i de les escriptures per entendre-la”, diu l’autora.

Del rigor a les emocions

Les imatges de Crist mort i la Mare de Déu són commovedores

La selecció de Rosa Alcoy arrenca amb el Mestre de Soriguerola i culmina amb la Pietat Desplà, de Bartolomé Bermejo, al Museu de la Catedral de Barcelona; una visita encara més imprescindible ara que l’acaben de restaurar. Al llarg del llibre no tan sols es pot observar com les figures es va humanitzant, sinó que els personatges també expressen les seves emocions. Com explica l’autora al llibre, es pot constatar “l’interès progressiu per les expressions de compunció per la mort de Crist, durant la Passió, el Calvari o als sants sepulcres. Una història que fa créixer paral·lelament el paper de la compassió de la Mare, amb una contundència capaç de commoure els fidels”. Malgrat tot, l’autora no deixa de banda la pintura profana, que té un dels exemples més coneguts en els primerencs murals de la conquesta de Mallorca, conservats al MNAC i que reflecteixen el pes que tenia la cultura cavalleresca.

Retrats virtuosos

Els donants de les pintures potencien un nou gènere

“Entre el començament i el final del llibre hi ha un abisme”, subratlla l’autora. Un dels camps en què es pot observar l’evolució de la pintura gòtica és el retrat, potenciat pels donants que comissionen una obra i hi volen aparèixer representats. En aquest sentit hi ha dos exemples molt explícits: l’esquemàtic ardiaca Guillem Soler al Calvari a la Seu Vella de Lleida i l’emocionat canonge Lluís Desplà a la Pietat que porta el seu nom. Tot i ser imaginaris, al MNAC es poden contemplar quatre retrats més magnífics, dels reis Jaume I, Alfons el Franc, Pere el Cerimoniós i Alfons el Magnànim, realitzats per Gonçal Peris i Jaume Mateu. Són els únics que s’han conservat dels 15 que hi havia a la Casa de la Ciutat de València. “A més dels rostres i les indumentàries dels reis, retratats amb unes expressions delicades i suggeridores, i a part de les corones perlejades, dels cabells rinxolats amb diferents coloracions, de les edats desiguals o de l’harmonia pictòrica assolida, cal advertir les variades col·locacions dels caps reials, de tres quarts o de perfil”, diu l’autora.

Ambaixadors de l’art català

La dispersió d’obres dificulta la feina dels investigadors

La llista de noms propis coneguts de la pintura gòtica és llarga, com Bernat Martorell, Joan Antigó, la nissaga dels Ferrer Bassa, Pere Nicolau, Ramon Destorrents, Lluís Dalmau, Jaume Huguet i Gonçal Peris, entre molts altres. Una de les dificultats dels estudiosos del Gòtic és el gran nombre d’obres que són en museus i col·leccions privades estrangeres. “Hi ha molta pintura emigrada però, per sort, la més important està localitzada en grans museus. En alguns casos s’han demanat per a exposicions, però ha sigut impossible aconseguir-les, perquè moure-les sempre és un risc”, explica l’autora.

No són a prop, però sí que es pot presumir que grans obres com aquestes siguin ambaixadores de l’art català: Sant Jordi amb el drac, de Bernat Martorell, a l’Arts Institute de Chicago; el Retaule del Centenar de la Ploma, el més monumental del Gòtic internacional valencià, al Victoria & Albert Museum; el Tríptic de Baltimore, del mestre homònim, al Walters Arts Museum, i el Políptic Morgan, del taller de Ferrer Bassa, a The Morgan Library & Museum (Nova York). Aquesta dispersió també es produeix en el camp de la miniatura: un dels casos més destacats és el Saltiri anglocatalà (es conserva a la Biblioteca Nacional de França), atribuït als mestres britànics que van fer els murals de la sala capitular de Sixena i que va continuar el taller del pintor i miniaturista de la Corona d’Aragó, Jaume Ferrer Bassa.