Riquell, una monja del segle X, va ser la primera dona amb 'carnet de biblioteca'

BarcelonaHi ha manuscrits que fa molt de temps que estan adormits i quan algun expert els desperta poden canviar la nostra visió de la història i descobrir-nos, entre altres coses, el primer testimoni documentat d’una dona lectora. El seu nom era Riquell i era una monja del monestir de Sant Joan de Ripoll (actualment Sant Joan de les Abadesses). En concret, segons l’inventari del 971 de la catedral de Vic, tenia consignat el Llibre dels Reis. No sabem gaire cosa més de Riquell, però devia tenir una formació força superior a la mitjana. A l’època altmedieval, la societat era bàsicament analfabeta i no hi havia tampoc gaires lectors que demanessin en préstec llibres a la catedral de Vic. No es pot parlar que existís una biblioteca, perquè només hi havia mig centenar de llibres a la institució eclesiàstica, però sí que era exclusiva. Tan sols tenien llibres en préstec nou persones i institucions més: tres canonges, un futur bisbe i cinc parròquies. Quins llibres i qui els demanava a finals del segle X és tan sols una de les coses que han descobert Tània Alaix i Jesús Alturo, dos investigadors del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB,  després de fer recerca, analitzar i documentar centenars de còdexs i uns dos mil documents a l’Arxiu Episcopal de Vic.

L'escrivana Alba de Vic

El resultat de la investigació el detallen a El canonge Adanagell de Vic (ca. 860-925), llavor de noves semences. La cultura a la diòcesi d’Osona en els primers temps carolingis (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). “Amb posterioritat, coneixem el nom d’altres dones en possessió d’algun llibre en préstec, però són del segle XI –detalla Alaix–. D’aquesta època és la cèlebre Alba de Vic, filla del gramàtic Guibert i germana del també gramàtic i canonge de Vic Berill”. L'Alba de Vic era una escrivana professional que tenia una excel·lent cal·ligrafia i dominava el llatí. S’ha conservat un diploma escrit i firmat per ella. “El seu pare tenia una mentalitat molt oberta. Va educar i formar tant els fills com les filles”, destaca Alaix.

La grafia dels documents que es conserven a l’Arxiu Episcopal de Vic també ha permès als dos estudiosos capgirar el relat que hi havia fins ara sobre què va passar a Osona després de la invasió dels sarraïns el segle VIII. “El relat més difós és que es va destruir tot el bisbat de Vic, la zona va quedar despoblada i no va ser possible la continuïtat de l’ensenyament eclesiàstic cristià", destaca Alturo. Tanmateix, l’anàlisi de la documentació demostra que no va ser així, sinó que la comunitat eclesiàstica va subsistir i es van continuar formant clergues a les parròquies i als domicilis dels preveres. “Sempre s’havia dit que el primer bisbe de la seu de Vic, Gotmar, i el seu secretari, l’erudit canonge Adanagell, havien vingut de Narbona perquè a Osona no hi havia quedat res, però després d’analitzar tota la documentació podem afirmar que eren autòctons”, assenyala Alturo. La prova, segons els dos investigadors, és l’escriptura. A Narbona, al principi del segle IX, ja havien modernitzat la grafia i havien adoptat l’escriptura carolíngia. En canvi, els documents que es conserven de l’època a l’Arxiu Episcopal de Vic tenen una clara influència visigòtica.