Ringo Starr fa d’amfitrió al Palau Sant Jordi
L'exbateria del Beatles recorda diverses pàgines de la història del rock davant de 4.200 persones
BarcelonaPotser la pregunta no és què és un concert de Ringo Starr el 2018, sinó què no és. El que va ser bateria dels Beatles no surt a l’escenari disposat a homenatjar la memòria del grup de Liverpool, ni tan sols a recordar una trajectòria en solitari. Tampoc ho aprofita per mostrar-se com a creador amb coses a dir a punt de fer els 78 anys. De fet, obvia el seu últim disc, Give more love (2017), de la mateixa manera que passa de puntetes per la resta de la seva discografia. En realitat, Ringo Starr surt a l’escenari a fer el mateix que porta fent des de finals dels anys 80, quan es va inventar una All-Starr Band mutant; fins a tretze formacions diferents ha posat en joc, la primera de les quals incloïa Nils Lofgren, Clarence Clemmons, Joe Walsh, Rick Danko, Levon Helm, Billy Preston i Dr. John. És a dir, músics de grups com Eagles, The Band i la E Street Band de Bruce Springsteen, que a més de peces dels Beatles i de clàssics del rock també tocaven peces pròpies. Aquest és el guió que es manté encara ara.
A l’All-Starr Band que ahir va passar pel Palau Sant Jordi hi ha el guitarrista Steve Lukather (Toto), el teclista Gregg Rolie (Santana), el baxista Graham Gouldman (10cc) i el cantant i guitarrista Colin Hay (Men at Work), a més del saxofonista Warren Ham i el bateria Gregg Bissonette. I, efectivament, hi van sonar versions de Toto, Santana, 10cc i Men at Work, totes tocades amb la solvència i la pulcritud del rock adult patentat als anys 70 i 80.
El paper de Ringo Starr, que no destaca precisament com a cantant, és el de l’amfitrió que aconsegueix que els seus convidats participin activament de la festa, tot i que ara com ara, i malgrat la nocturnitat, la festa és més aviat una barbacoa sense sal i amb aigua mineral. A la celebració s’hi podia entrar pagant entre 60 i 120 euros, i al final s’hi van sumar 4.200 persones, tantes com les que a la mateixa hora omplien el Sant Jordi Club per veure Camila Cabello (ex Fifth Harmony). Ringo Starr, que va obrir la nit versionant Carl Perkins i fent el signe de la pau amb els dits, va satisfer el deute presencial amb Barcelona, on només havia tocat el 1965 amb els Beatles. El públic, assegut en un Sant Jordi amb l’aforament reduït a un terç, ho va agrair amb una rebuda sorollosa i reaccionant amb ovacions quan el repertori transitava pels camins dels Fab Four ( Yellow submarine, Don’t pass me by...) i quan ell s’asseia en una de les dues bateries, una posició que va ocupar mentre sonaven les cançons dels seus companys de gira.
La gent també va agrair que despatxés els seus èxits Photograph i It down come easy, i va seguir amb bona predisposició les versions cantades pels membres de la banda, com el reggae blanc Dreadlock holiday de 10cc, el rock de FM de la Rosanna de Toto (rematat amb un generós solo de Lukather), la balada saxofònica Who can it be now? de Men at Work o la santanera Black magic woman. Tot plegat acceptant de bon grat un format de concert en què Ringo Starr cedeix bona part del protagonisme als altres músics, i tot just el reclama per cantar algunes peces i buscar la complicitat dels espectadors amb simpatia. Això sí, tot dins d’un ordre, també quan el personal de seguretat va convidar a tornar a les cadires una part del públic que s’havia saltat el protocol i intentava seguir l’actuació dret a prop de l’escenari. No fos cas...
Aquesta singular banda de tribut als mateixos músics que hi havia dalt de l’escenari va afrontar la recta final del concert amb un lògic eclecticisme, perquè de la lectura de l’Oye cómo va de Tito Puente a la manera de Santana es va passar a I wanna be your man dels Beatles i al tro AOR Hold the line de Toto. Tot seguit Ringo Starr va recuperar el centre de l’escenari per cantar Photograph (amb el saxo fent-se notar) i Act naturally abans d’acomiadar una hora i tres quarts d’actuació amb With a little help from my friends i una coda de Give peace a chance, ara sí amb un centenar d’espectadors drets davant de l’escenari i transmetent tot l’escalf a un home que va formar part de la banda de rock més influent del segle XX.