Rigola vol trencar les regles del teatre amb el seu primer Txékhov

BarcelonaDemà al Teatre Lliure el director Àlex Rigola no només estrena el seu primer text d’Anton Txékhov, sinó que amb Ivànov també enceta una nova etapa artística en què vol “trencar les barreres de la ficció”, com ell mateix afirma. L’objectiu és “buscar la proximitat amb l’espectador” i el camí serà allunyant-se de les convencions habituals del teatre i de la temptació de situar les emocions en primer pla per contagiar-les a l’espectador. Rigola ha demanat als actors contenció i veritat escènica. “M’he tornat un diabètic escènic -diu, taxatiu, el director-. M’agrada que es visquin emocions al teatre, però no que els actors les expliquin, sinó que les sentin. És una qüestió de to”.

I per començar, ha eliminat els personatges d’ Ivànov i els ha substituït pels mateixos actors, amb els seus noms i cognoms, les seves biografies i el vestuari que porten del carrer. Joan Carreras, Andreu Benito, Pep Cruz, Nao Albet, Àgata Roca, Pau Roca, Sandra Monclús, Sara Espígul i Vicky Luengo són els còmplices d’un joc escènic que, esclar, no ocorre a la Rússia del segle XIX sinó aquí i ara -l’obra comença amb la companyia jugant a futbol-, en un espai teatral del tot despullat i amb una versió del text del mateix Rigola que intenta conservar la qualitat de l’original però alhora acostant-lo a l’actualitat.

Ivànov (1887) és la primera gran obra d’un jove Txékhov, però també és un text desesperançat d’un metge que se sabia malalt de tuberculosi i, inevitablement, condemnat a mort. Àlex Rigola s’hi identifica: “Em sento una mica Ivànov. Estic desencantat i buscant com reconciliar-me amb el teatre”, confessa. “No veig la mateixa necessitat en els espectadors -reconeix-, perquè veig els teatres de Barcelona plens amb una programació que no m’interessa gens. Jo no pateixo una depressió com Ivànov, però sí que sento una certa desconnexió dels espectacles que agraden a la crítica i al públic. Fins i tot dels meus”. Per canviar les regles de joc, Rigola ha intervingut sobretot en la dramatúrgia, però també ha creat un nou Dogma amb unes normes estrictes que ha exigit als actors. Per exemple: el personatge no pot ser mai menys intel·ligent que l’actor que l’interpreta.

Per això s’ha rodejat de la seva tropa, dels actors i l’equip creatiu habituals: “Amb l’Àlex he fet 25 obres. Si vol desconstruir-se i tornar-se a construir, qui millor que jo per ser-hi”, diu un Carreras que confessa que se sent insegur: “Perquè proposa que ens desprenguem d’una manera de relacionar-nos amb l’espectador”.

Rigola no s’havia enfrontat mai a tot un Txékhov perquè se’n veia “incapaç”. Ara considera que ja té “prou bagatge de vida”, i de fet el codirector dels Teatros del Canal de Madrid avança que en farà un altre abans d’acabar l’any. D’Ivànov, un personatge que se sent buit i no sap per què, que és intel·ligent però no s’entén, al director li interessa la mirada filosòfica: “Es fa preguntes essencials que són de molt difícil resposta. Schopenhauer està al darrere de tot això: «La vida és un pèndol que oscil·la entre el dolor i el tedi». Però pots veure el got mig ple, perquè si sabem que la vida és patiment i que acaba amb la mort, podrem assaborir cada moment de plaer”, reflexiona Rigola. També pot passar que s’acabi veient el got mig buit i buscant una sortida per la via ràpida. L’entorn intentarà rescatar-lo: “Tenen necessitat d’entendre el que potser és incomprensible”, apunta Rigola. El desassossec no sempre té una lògica: “A vegades sents un desencant que no saps explicar”, diu.