Rigola captura l’essència de Txékhov en una caixa

BarcelonaÀlex Rigola (Barcelona, 1969) va fer el 4 d’octubre passat, en paraules seves, “un petit acte a l’estil bonze”. Per mostrar el seu rebuig davant la violència exercida pel govern espanyol l’1-O, Rigola va dimitir com a director artístic dels Teatros del Canal, que depenen de la Comunitat de Madrid, presidida pel Partit Popular. El director va justificar aleshores la decisió per la voluntat de “ser conseqüent tant a la vida com als escenaris” i, amb aquella renúncia, va reobrir el debat sobre el conflicte entre la política i la independència artística.

Unes setmanes més tard, la ruptura del pacte de govern a l’Ajuntament de Barcelona entre Barcelona en Comú i el PSC va tornar a col·locar Rigola en el punt de mira polític. El partit d’Ada Colau va temptejar-lo després de la marxa de Jaume Collboni com a regidor de Cultura, però el dramaturg va rebutjar el càrrec. “No em passa pel cap ser comissionat de Cultura”, afirmava rotundament dimarts Rigola, que descarta “qualsevol compaginació de feina a curt termini”. Ara per ara, la creació artística omple tot el present professional del director, que el viu amb satisfacció i plenitud. El seu últim projecte teatral en castellà, Vania, s’estrena avui al Teatre de Salt dins el festival Temporada Alta, on es podrà veure fins diumenge. És una versió lliure de l’obra d’Anton Txékhov que respon al repte de Rigola dels últims anys de renovar el teatre de ficció que està sota les seves ordres. Ho fa establint una sèrie de normes dramatúrgiques per evitar, des del seu punt de vista, que l’espectador quedi expulsat d’un muntatge. Per exemple: els intèrprets reben la consigna de no explicar ni representar les emocions de l’obra. El director ho argumenta perquè “els sentiments ja apareixen sols, només cal deixar-los sortir”, i, establint aquesta condició, vol esquivar “una certa infantilització del teatre contemporani que afecta tots els camps, des del dramatúrgic i actoral fins al públic”.

Però assolir la veritat escènica que busca Rigola no és ni ràpid ni senzill. Els quatre actors de Vania, Luis Bermejo (l’oncle), Ariadna Gil (la nova dona del professor), Irene Escolar (la neboda de Vània) i Gonzalo Cunill (el metge de la família), s’han sotmès a un intens procés de treball per fusionar les pròpies vides amb les dels seus personatges i representar-los així des de l’experiència individual i real de cadascú. “Hi ha un grau de generositat molt elevat per part dels quatre intèrprets. El públic veu com els actors mostren les pròpies ferides, com ens regalen parts d’ells mateixos”, assenyala Rigola, que admet que aquest és l’únic camí professional on se sent “confortable i feliç”.

Així, l’atmosfera de l’espectacle es construeix a partir de la intimitat i els intèrprets queden despullats de qualsevol artifici escènic. “Com que parlem de coses que ens afecten directament, es crea una sensació de complicitat absoluta”, destaca Gil, que mai havia experimentat aquesta manera de treballar. “No has d’anar a buscar el personatge, has de ser tu mateixa dient el que li passa al personatge”, explica. Rigola elimina qualsevol marca geogràfica i de costumisme de l’espectacle, fins al punt que els actors vesteixen amb la seva pròpia roba, s’anomenen pel nom real i alguns esmenten, de passada, les seves parelles. D’aquesta manera vol capturar al màxim l’essència de les escenes que es creen durant el treball de taula d’una obra, quan es duen a terme les primeres lectures de l’obra i la frontera entre la identitat dels actors i els seus personatges és tan difusa que encara es confonen l’una amb l’altra. “Aquest moment és meravellós i vull compartir-lo. Per què es crea un daltabaix quan deixem aquest context i passem a actuar al teatre?”, es pregunta el dramaturg. Escolar assenyala que les característiques de l’espectacle també requereixen una certa predisposició del públic. “Expliquem les nostres misèries a través de les paraules de Txékhov. Els espectadors han d’estar disposats a rebre-les”, indica l’actriu.

60 espectadors en una capsa

Rigola no només escurça la distància emocional entre els actors i el públic. També apropa l’espectacle amb una aposta escenogràfica minimalista i peculiar. Com ja va fer amb Who is me. Pasolini, el director col·loca tot l’aparell teatral dins d’una caixa sense sostre i amb capacitat per a 60 espectadors, que es reparteixen seguint la forma de la lletra ela. Els intèrprets es mouen per l’espai lliure d’aquesta capsa escènica amb el públic a tocar, de manera que, a vegades, hi ha la mateixa distància entre els actors que entre ells i els espectadors. La fórmula permet, argumenta Rigola, “que el públic es converteixi en la família dels actors, com un psiquiatre que escolta atent les seves preocupacions”. A més, per al dramaturg, un dels avantatges d’aquest format és que “no hi ha grans escenografies ni múltiples punts de llum, es busca la neutralitat absoluta”.

A través de Vania Rigola estira el fil de les reflexions existencialistes que ja va encetar amb Ivànov i que beuen del moment vital del dramaturg. “Txékhov tenia pressa perquè sabia que moriria jove, però jo no podria haver fet aquest espectacle amb 20 anys. Hi ha un moment en què t’adones que el que esperaves i el que realment és la vida és molt diferent”, destaca. Aquesta “desolació humana” que Txékhov trasllada a Vania és, segons Rigola, “brutalment dolorosa”, però alhora “catàrtica i positiva”, perquè va lligada “a acceptar la complexitat de la vida”. Amb l’espectacle embastat, el dramaturg admet que encara no ha arribat a abastar tot el que hi ha rere les paraules del clàssic. “Hi ha un moment en què Txékhov se m’escapa. L’he esporgat molt i, malgrat tot, no puc explicar el perquè de la seva grandesa”, diu. Després de passar per Salt, l’obra farà temporada als Teatros del Canal de Madrid.