Rigoberta Bandini et fa sentir l'entusiasme sense drogues

Rigoberta Bandini

Palau de la Música. 23 de febrer del 2022

"Ri-go-berta, Ri-go-berta!", cridava el públic del Palau de la Música just abans que Paula Ribó, àlies Rigoberta Bandini, aparegués a l'escenari. El descontrol pandèmic provocat per l'òmicron va obligar a cancel·lar el concert del desembre, i ara tocava rescabalar les expectatives a cop d'italo-house, pop i bon humor, amb quatre ballarines i els còmplices habituals: la cantant Belén Barenys, Esteban Navarro als teclats i Juan Barenys a la percussió electrònica. Missió aconseguida, esclar, perquè a més de ser una intèrpret que sap vocalitzar (que es noti l'experiència com a dobladora), la Bandini té un xou d'una hora i quart si no impecable, sí que divertit i ben lligat. És cert que a l'atabalada versió de Qualsevol nit pot sortir el sol (Sisa) renuncia a l'emoció de tanta pressa que té d'acabar-la. Tampoc funciona l'humor de gala de Cap d'Any a 8TV de la nadala El camino que lleva a Belén. I l'excés d'indolència fa que el Corazón contento que cantava Marisol sigui més aviat un cor dopat amb ansiolítics. Però en general manen els punts forts gràcies a una bona administració dels moments àlgids i el vent a favor de la platea.

"Sou el públic més heavy que he vist a la vida. Quanta intensitat! Necessito descansar", va suplicar en un moment en què calia recuperar l'alè. "Ri-go-berta, Ri-go-berta", va tornar a cridar el Palau, aquesta vegada per regalar-li una pausa. I és que connecta amb el públic amb la naturalitat teatral de les dives, però sense forçar la paròdia; i tot i que no pot renunciar a la ironia afectada d'algunes cançons, entén que la clau de tot plegat és la intensitat. "No tenim més cançons, i sort, perquè amb tanta intensitat si en faig tres més em desmaio", va admetre cap al final del concert, quan el Palau de la Música ja havia satisfet les ganes d'eufòria amb l'anhel alliberador de Perra, la marcialitat republicana d'Ay, mamá i la descreguda A ver qué pasa, i quan només faltava lliurar-se al mantra espiritual de Too many drugs.

La Bandini és cantant de cançons que es canten cridant i ballant, i això només funciona defensant cada estrofa i cada ritme amb la intensitat amb què els vampirs escuren les últimes gotes de sang abans de l'alba. Seguint aquest codi de conducta ha connectat amb joves que tenen energia per tancar l'Apolo, però sobretot ha trobat una autopista sense peatges per córrer fins al cor de gent que ja no va d'after però que vol reviure la sensació de deixar-se anar una estona en una festa d'aniversari després que el cangur s'hagi fet càrrec dels fills. Atès com era bona part del públic del Palau de la Música, es pot dir que la Bandini va muntar una festa per a gent que ja no surt gaire de festa, però que voldrà ballar sí o sí després d'una conga al Luz de Gas i que agrairà saber que no sempre calen drogues per tornar a sentir l'entusiasme, sobretot si l'endemà has de dur els fills a escola.