'Rifkin's Festival': Sant Sebastià no és Manhattan

BarcelonaQuan el cinema de Woody Allen viatja fora dels Estats Units, els seus fans tremolen. Tot i la perfecció de Match point i l'intermitent encant de Midnight in Paris, les visites a Europa del cineasta solen produir resultats artístics irregulars (Cassandra's dream, Màgia a la llum de la lluna), decebedors (Vicky Cristina Barcelona) o directament catastròfics (A Roma amb amor). L'última decepció de la saga és Rifkin's Festival, filmada en un Sant Sebastià on aquest divendres el film ha inaugurat el festival de la ciutat, gairebé un personatge més d'una història romàntica i crepuscular sobre la pèrdua de rellevància vital d'un antic professor de cinema estancat en l'escriptura de la seva primera novel·la (Wallace Shawn) amb una dona més jove (Gina Gershon) que està perdent a marxes forçades l'interès pel seu marit. La visita del matrimoni al festival no contribueix a reactivar la passió, sinó que provoca l'efecte contrari: ella es dedica a flirtejar amb un director francès (Louis Garrel), caricatura del cineasta pedant i pretensiós, i ell s'encapritxa d'una cultivada metge de Sant Sebastià (Elena Anaya) mentre projecta les seves ansietats en forma de fantasies que emulen, sense gaire traça, escenes icòniques de clàssics del cinema europeu com Al final de l'escapada, Jules i Jim, Un home i una dona, Persona, El ángel exterminador i Fellini 8 i 1/2.

Paradoxalment, la que possiblement sigui la pel·lícula més explícitament cinèfila de Woody Allen és també una de les més buides d'estímuls cinematogràfics, amb una fotografia de Vittorio Storaro molt convencional, lluny dels experiments lumínics de Wonder wheel i Dia de pluja a Nova York. Allen filma homenatges cinèfils poc inspirats i postals turístiques de Sant Sebastià que aporten un aire de publireportatge a la pel·lícula, subratllat per la mitja dotzena de diàlegs que ens recorden la bellesa i l'encant de la ciutat. Aquest somni humit de regidor de turisme actua com a catalitzador de les emocions reprimides i frustracions professionals del personatge de Shawn, un motor dramàtic fallit que no acaba de carburar, ja que, amb 76 anys i el seu aire de cigronet arrugat i entranyable, no resulta especialment creïble en el flirteig amb Anaya o com a rival de Garrel per l'afecte de Gerson. Sí que funciona, en canvi, com a neuròtic alter ego d'Allen, però si fa dues dècades que el director no interpreta personatges amb conflictes romàntics és per un bon motiu. Malgrat tot, és interessant veure el novaiorquès abordar inquietuds pròpies d'una persona gran, relegada a la irrellevància eròtica i obligada a assumir els seus fracassos vitals i les ambicions no realitzades.

El millor de Rifkin's Festival arriba segurament en l'últim homenatge cinèfil, amb un magnífic Christoph Waltz com la mort bergmaniana d'El setè segell, que desplega la seva saviesa pragmàtica sobre el protagonista. Per contra, l'aparició del personatge de Sergi López com a artista poliamorós i propens a perdre els papers esdevé un dels punts més baixos del film: com a Vicky Cristina Barcelona, Allen sembla incapaç d'imaginar una història ambientada a España que no impliqui pintors apassionats, relacions obertes i amors tràgics, tòpics ja tan suats com alguns dels estereotips del món del cinema que nodreixen el 80% dels acudits. Tant de bo algun dia acabi la histèrica crucifixió mediàtica del cineasta als Estats Units i Allen torni a rodar a la seva estimada Manhattan. A Sant Sebastià o Barcelona pot tornar-hi quan vulgui, però si pot ser que sigui a presentar les seves pel·lícules, no a rodar-les.