'Richard Jewell', el malson d’un heroi 'white trash' nord-americà

Direcció: Clint Eastwood. Guió: Billy Ray, a partir d'un reportatge de Marie Brenner. 131 minuts. Estats Units (2019). Amb Paul Walter Hauser, Sam Rockwell, Kathy Bates i Olivia Wilde.

En els últims deu anys Clint Eastwood ha apostat per les pel·lícules basades en fets reals, un període fructífer –nou films en una dècada– en què l’actor i cineasta californià ha mantingut intacta la seva bona forma. Richard Jewell està molt connectada amb la notable Sully (2016): les dues s’inspiren en personatges anònims que, després de protagonitzar fets heroics i convertir-se en celebritats de la nit al dia, entren dins d’un circ –i malson– jurídic i mediàtic que qüestiona la validesa dels seus actes i, fins i tot, de la seva vida privada. Ara bé, si a Sully el pilot d’avions interpretat per Tom Hanks era l’americà tranquil, gris i mitjà, el de Richard Jewell, un vigilant de seguretat que va descobrir una bomba durant un acte dels Jocs Olímpics d’Atlanta, és un clar exponent de white trash i d’amic que tothom rebutjaria en el seu cercle pròxim.

El director de Sense perdó (1992) aprofita la figura de Jewell i el viacrucis que va viure –va ser considerat el principal sospitós de cometre l’atemptat– per fer un retrat irònic i mordaç però alhora ple d’humanitat sobre el que passa quan la persona escollida per a la glòria no agrada a les institucions i als mass media. A Richard Jewell rep tothom, bons i dolents, i ens trobem amb la versió més depurada i elegant d’Eastwood, que aquí fa seu l’estil invisible de Howard Hawks darrere de les càmeres.