06/01/2017

Ricardo Piglia, una baula en la tradició

Ricardo Piglia és producte d’una generació irrepetible: la d’aquells que van ser joves als anys setanta. Una generació fermentada en un brou de cultura i política. Una gent que gastava les hores en converses de cafè. És l’univers que Piglia reflecteix en el segon volum dels Diarios de Emilio Renzi, el retrat d’un Buenos Aires embogit que estava a punt de caducar. Un món recolzat en el deure moral envers la tradició. Volien escriure per situar la literatura argentina al nivell dels contemporanis d’arreu. Llegien fins a quedar esgotats. Escrivien sempre la mateixa novel·la. Vilipendiaven, o secundaven obedientment, el peronisme.

Això és el que representa Piglia en una literatura que tenia com a far Borges però que ja havia donat un Cortázar: una literatura sense realisme màgic ni cap personatge encabit en el boom. Una literatura feta de rigor i poca imaginació. Dura, real com la vida, autobiogràfica d’intenció, escrita amb una llengua que enamora. Piglia no va ser prolífic però va ser clarivident.