Ricardo Darín: “Mai faria servir Tinder. És un tipus de relació social que m’entristeix”

Enviat Especial A Sant SebastiàL’ovació de la primera projecció amb públic d’ El amor menos pensado, la comèdia romàntica argentina que ahir va inaugurar el Festival de Sant Sebastià, contrasta amb el desconcert d’una crítica que any rere any s’enfronta a unes pel·lícules inaugurals per sota del mínim exigible en un festival de classe A. En aquest cas, tot apunta que el motiu és la presència de Ricardo Darín, que, juntament amb l’estupenda Mercedes Morán, és el millor del primer film de Juan Vera -productor de vells èxits de Darín com El hijo de la novia -,un relat agredolç sobre la separació cordial d’un matrimoni madur que, després de veure marxar el fill de casa, es repensa allò de “fins que la mort ens separi”. Més conservador del que sembla, el film ha rebentat aquest estiu la taquilla argentina tot i coincidir en el temps amb les acusacions contra Darín de l’actriu Valeria Bertuccelli, que va demanar a l’actor una disculpa pública per haver-la tractat “d’una manera que no és pròpia entre companys de professió” durant la representació de l’obra de teatre Escenas de la vida conyugal, que ella va abandonar de forma intempestiva el 2014.

Sempre havia tingut una imatge impol·luta entre el públic. ¿Creu que aquesta polèmica l’ha entelat?

Sens dubte. És una taca que difícilment em podré treure mai de sobre, un núvol abstracte perquè no hi ha acusació formal ni concreta. I és molt difícil defensar-te’n perquè sembla que per fer-ho has d’atacar el que se sent ofès i jo no vull entrar en aquest joc. Per a mi era una qüestió privada entre col·legues que s’ha fet pública quatre anys després i això ha fet que la gent s’imagini coses que no són. Tots hem tingut discussions a la feina, però no li fots enlaire la vida a algú dient una abstracció de la qual és molt difícil defensar-se. Ara l’únic que puc fer és intentar ser millor persona per veure si algun dia deixen de demanar-me explicacions cada dia, com ja fa tres mesos que passa.

¿Coneix el cas de Lluís Pasqual i les acusacions que l’han dut a dimitir?

Sí, però no estic al cas dels detalls. I en aquests conflictes els detalls són importantíssims. Què ha passat i com ho ha viscut cadascú. Jo reconec l’autenticitat d’algú que s’hagi sentit ofès o maltractat. Em costa d’acceptar per com soc jo i com tracto la gent. Però accepto que algú s’hagi sentit malament per culpa meva. I he demanat disculpes quan m’ho han demanat, cosa que sent un afer privat en realitat és una contradicció. Però ho fas perquè, tot i que no ho entenguis, mires d’ajudar l’altra persona. Però fins i tot això s’ha malinterpretat.

¿La correcció política s’ha convertit en una forma de censura?

Probablement. Des de petit, jo sempre he intentat que la sang no arribi mai al riu, potser perquè soc fill de pares separats que van viure una etapa final molt traumàtica per a nosaltres. Sempre estic intentant posar pau i que la gent no discuteixi. Però de vegades tinc enveja de la gent que envia tothom a pastar fang. Admiro els que fan les coses sense pensar gaire en les conseqüències, però jo soc incapaç de ser així.

Quan el seu personatge a El amor menos pensado se separa s’obre un compte Tinder. Vostè ho faria?

Mai. Com a personatge públic no ho podria fer, esclar. Però com a persona tampoc ho faria. Aquests nous tipus de relació social m’entristeixen. No critico ningú per fer-ho, però hi veig una gran impossibilitat de connexió. Soc dels que creuen en el cara a cara, tot i que sé que dir això ara sona ranci i anacrònic.

I vostè, de jove, com lligava?

Jo era el més jove del grup i els amics em feien servir de ganxo, però no per guapo, sinó per simpàtic i xerraire. Jo era el que baixava del cotxe i feia el pallasso. Era esgotador. I no et pensis que triomfava gaire; vaig viure situacions molt traumàtiques.

Feia temps que no vèiem un Darín tan lluminós com el d’ El amor menos pensado.

Saps què passa? En un moment donat un director es va proposar explorar el meu costat fosc i em van començar a arribar tot de personatges foscos i controvertits. En aquest ofici, quan tenim la sort que les coses funcionin més o menys bé, hi ha la tendència a fer-te repetir la fórmula. I si no vigiles, hi ha el perill de caure en la trampa. Un cop em va passar que vaig fer seguides tres o quatre pel·lícules en què feia d’advocat. Però com que l’un era un pocavergonya, l’altre era honest, etc., no me’n vaig ni adonar!