Ricardo Bofill: “Catalunya és un país inacabat”

BarcelonaSota l’arquitectura imponent de l’església de Santa Maria del Mar, “potser el millor espai de Barcelona”, segons diria l’homenatjat, l’arquitecte Ricardo Bofill (Barcelona, 1939) ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya aquest dijous. Amb tot el cerimonial que requereix l’acte i 350 persones presents, hi havia certa sensació de deute pendent per part de l’ETSAB, l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es va matricular el 1957 i d’on va ser expulsat per haver creat el Sindicat Lliure Universitari. Finalment es graduaria a Ginebra i, anys després, quan Arias Navarro li va tirar per terra un dels complexos d'habitatges utòpics, França seria el seu refugi durant 30 anys, a més del lloc on va experimentar amb l’arquitectura prefabricada, igual com després ho faria amb les façanes de vidre.

En tot cas, era un deure sobretot si tenim en compte que, per a Félix Solaguren-Beascoa, director de l’Escola i qui n'ha fet la laudatio, es tracta del nostre més gran arquitecte contemporani, "tan important com Gaudí i amb el mateix reconeixement internacional”. “L’interès per la seva labor i la seva persona ha sigut una cosa que l’establishment no ha assimilat”, ha apuntat. Entre el públic, arquitectes com Oriol Bohigas, Beth Galí, Jordi Garcés, Oscar Tusquets, Carlos Ferrater i Fabrizio Barozzi, entre alguns càrrecs institucionals però no de màxim rang, a més dels seus fills.

Autor d’un miler d’edificis arreu del món i de grans obres urbanístiques –a casa nostra són famosos l’edifici Walden, el TNC i la T1 de l’aeroport–, l’arquitecte ha recordat els seus orígens familiars i com va utilitzar el despatx del pare per firmar el primer disseny amb només 19 anys. Després sempre l’ha guiat “el projecte”, i en cada cas la recerca de nous llenguatges, encara que calgui anar-los a buscar al desert. “La meva personalitat està construïda a partir de les circumstàncies d’un nòmada que va proposant idees a diferents llocs”, ha dit. “No es pot projectar a Pequín tal com es faria a Barcelona”, ha afegit.

El que per a tants arquitectes sembla un objectiu, tenir un segell, ell ho veu com un defecte: “Jo prefereixo l’art d’estructurar l’espai. L’estil és l’escriptura, el llenguatge dels arquitectes, i no és en cap cas un fi”. I ha insistit: “Mai he volgut fer el mateix projecte”. Per a ell, “Gaudí és el millor arquitecte de la història, un geni” perquè “no repetia mai dos elements o formes” i en canvi es declara “anticorbusià”: “Le Corbusier odiava la ciutat i especialment la ciutat mediterrània”. Bofill defensa el contrari: “Sento amor per Barcelona, una ciutat que no s’assembla a cap altra”. “Catalunya és un país inacabat, en construcció, on la situació de l’arquitectura no és òptima”, ha apuntat.

L’arquitecte ha recordat que, des del principi, unint al seu Taller d’Arquitectura (RBTA) perfils molt diferents, havia defensat el diàleg amb totes les arts, des de la filosofia fins a la pintura o la política: “Jo volia anar cap a l’artista total, però trio l’arquitectura perquè transcendeix la vida d’un mateix”. Amb projectes oberts a la Xina (la creació d'una ciutat intel·ligent sense emissions de carboni i amb tecnologia 5G), Rússia, el Marroc i el Pròxim Orient, segueix actiu. Avui “l’arquitecte va per darrere l’evolució social i així no podrà participar en la visió del futur”, lamenta l’home que va idear la utopia social de La Ciutat en l’Espai, basada en el comunitarisme, de la qual només va ser possible el Walden-7 de Sant Just Desvern. “L’única utopia possible actualment és el coneixement”, ha sentenciat.