La revolució pedagògica de Barcelona fa cent anys

BarcelonaL’any 1930, el periodista holandès Hulb Luns, del diari Amsterdamer, parlava amb admiració de l’Escola del Mar de la Barceloneta, construïda entre el 1921 i el 1922: “Com n’estaríem d’orgullosos si poguéssim tenir a Zandvoort o Scheveningen llocs com aquests, darrere les finestres dels quals, obertes al mar, hi poguéssim tenir les més belles decoracions murals que es poden imaginar! Tant de bo poguéssim ensenyar als visitants un refectori tan bell i modernament moblat, model de bon gust, o el despatx del metge de l’escola, o les màquines perfeccionades d’higiene, com es veuen a l’Escola del Mar”. El 1938, les bombes feixistes van destruir aquesta escola de fusta en què els nens malalts de les famílies més pobres aprenien geometria dibuixant a la sorra de la platja. Era un exemple de l’avantguarda pedagògica que defensava la comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, creada el 1916.

El model pedagògic que propugnava fa cent anys el consistori barceloní era extremadament modern. Fins i tot avui trobaríem exemples paral·lels en els programes que defensen alguns centres escolars catalans. Fa un segle, però, els reptes de la comissió de Cultura, que volia proveir la capital catalana d’escoles laiques i públiques per als més desfavorits, eren molts: pràcticament una tercera part de la població infantil no anava a escola i hi havia moltes diferències entre els barris més benestants i els que tenien una població predominantment obrera. Per exemple, a Gràcia i Sant Gervasi l’analfabetisme era del 26%, mentre que a la Barceloneta era del 50%.

Barcelona com un espai educatiu

“No es tractava només de crear places escolars sinó també de tenir un projecte pedagògic amb cara i ulls”, explica Marc Cuixart, arquitecte i nét de Josep Goday. I tot plegat s’havia de fer amb poc pressupost i sense el suport del govern central. Goday va ser l’arquitecte escollit per engegar el projecte de les escoles municipals de Barcelona. Al seu costat tenia el pedagog Manuel Ainaud, que des del 1915 era el president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Construir escoles municipals no era només un projecte pedagògic, sinó també urbanístic i arquitectònic. Era la primera vegada que Barcelona es contemplava com un espai educatiu.

“Goday i Ainaud havien viatjat per Europa i coneixien la realitat escolar en països com Suïssa, Alemanya o els Països Baixos”, explica Cuixart. Van ser, però, més ambiciosos que aquests països. Si a Suïssa es va establir que la distància màxima que pot recórrer un infant per anar a l’escola era de dos quilòmetres, a Barcelona es va decidir que fos d’un quilòmetre i es va especificar que no haguessin de travessar llocs on hi hagués un trànsit excessiu de vehicles. “Van pensar en les escoles com a refugis de cultura i civisme. Eren palaus per als infants. Uns oasis dins de la ciutat”, diu Cuixart. Els edificis havien de tenir aules per a treballs manuals i classes complementàries i sales de dutxes. Es considerava important que tinguessin també vestíbuls espaiosos, sales de projeccions, menjador i cuina, biblioteca... Cada aula podia acollir fins a 42 alumnes. Els edificis havien de permetre una educació global, que valorés la relació com un element educatiu i que incorporés la vida a l’aire lliure al programa docent.

La primera escola que va projectar la comissió de Cultura va ser l’Àngel Baixeras, a la Via Laietana, finançada sobretot amb el llegat Baixeras. La segona prioritat era reformar l’escola La Farigola, a Vallcarca. Després vindrien la Ramon Llull, a la Diagonal, amb una capacitat per a 1.080 alumnes; la Milà i Fontanals, al carrer dels Àngels, amb una capacitat equivalent a la de la Ramon Llull; la Lluís Vives, a Sants, i la Pere Vila, al passeig Lluís Companys.

Ainaud i Goday tenien una gran capacitat de treball. I creien en el projecte. Fins al punt que Ainaud no es limitava a la feina que li havien encarregat, sinó que, si convenia, organitzava manifestacions. L’escola Lluís Vives, al barri de Sants, en principi no era prioritària ni tenia pressupost. I Ainaud, que creia que aquest barri obrer necessitava urgentment una escola, va decidir promoure una campanya popular reclamant-ne la construcció. “NENS: Volem aconseguir que es construeixi una escola que sigui un palau per a vosaltres. Demaneu als vostres pares que concorrin a la manifestació del diumenge 12 i aneu-hi amb ells”, deia un dels pasquins que es van repartir. “Era llest com una fura i tenia aquesta capacitat que pocs tenen de crear un entorn favorable perquè es prenguessin les decisions que ell creia”, diu Cuixart.

El 27 de març del 1922 es van inaugurar les dues primers escoles que depenien del Patronat Escolar de Barcelona, creat el febrer d’aquell mateix any: l’escola La Farigola i l’Àngel Baixeras. El cop d’estat de Primo de Rivera del 13 de setembre del 1923 va aturar les obres de la Lluís Vives, la Ramon Llull, la Milà i Fontanals i la Pere Vila. A Ainaud el van fer fora i el van acusar de malversació de fons. Amb la proclamació de la Segona República va recuperar la feina i es van reprendre les obres. A les quatres escoles anteriors, se n’hi van afegir onze més. A més, es van fer reformes i adaptacions d’altres edificis escolars i es van construir jardins d’infants, camps de jocs i colònies permanents.

Ainaud va morir el 1932, però el projecte va continuar. Els últims anys de la República hi havia 30 escoles projectades amb l’objectiu de crear 5.000 places escolars. Goday va morir el maig del 1936. El seu llegat eren 21 grups escolars i 8 escoles primàries, que acollien 18.638 alumnes. “A la Barcelona dels anys vint del segle passat, un poder municipal, una comissió de Cultura i una assessoria tècnica no tan sols van somiar sinó que van construir una obra que va significar una veritable transformació urbana”, destaca Cuixart -actualment rehabilita algunes de les escoles que va projectar el seu avi- al llibre Josep Goday Casals. Arquitectura escolar a Barcelona. De la Mancomunitat a la República (Ajuntament de Barcelona). “I en la realització d’aquest somni, pel qual es va lluitar tant, hi ha una cosa clara: aquestes obres escolars tenen quelcom d’únic que no he vist en cap altra de les escoles que he estudiat i he vist mai. Goday va aconseguir una frescor en el to en què es dirigien als infants que no té ni un borrall de falsedat; eren d’una sinceritat absoluta. Són, sens dubte, obres realitzades per persones que estimaven els nens i les nenes, i els estimaven molt”, afegeix.