Iolanda Batallé: “La revolució feminista obre camí a les diferències”

BarcelonaIolanda Batallé és, principalment, una agitadora cultural, una editora que dirigeix l’Institut Ramon Llull i que no s’ha pogut resistir a escriure sobre la seva experiència de gestió. Acaba de publicar un llibre titulat ‘Atreveix-te a fer les coses a la teva manera’ (Destino).

¿El llibre és un manual de lideratge femení? 

— Defenso que la diferència arribi a llocs de responsabilitat i que la persona que hi arribi pugui compartir la responsabilitat sent qui és. No utilitzo la paraula manual perquè cadascú ha de trobar la seva manera de fer. Per tant, ho considero més una consciència, una inspiració, un espai o una experiència a compartir, que pugui ser útil, inspiradora per a diferents persones, especialment els joves, que tenen pocs referents de dones en espais de responsabilitat. 

Primera línia: “No és fàcil per a una nena trobar models”. 

— Als llibres de text dels anys 70 i 80 hi havia molts pocs referents en gairebé totes les disciplines, però el que és molt dramàtic és que actualment, el 2021, en els llibres de text, a les disciplines on hi ha més dones com a referents n’hi ha un 6%, i en moltes, un 1%. Si ets noia veus molts espais on no hi ets. Per tant, si tu vols ser física nuclear i no trobes cap referent en el llibre, on el trobes? 

A la cuina?

— És cert que un dels referents a la meva vida és la meva iaia, o la meva mare. Jo veia que a la cuina s’hi teixien i hi passaven moltes coses, era la sala de màquines, com un equip de producció o de gerència pot ser la sala de màquines d’una empresa. Crec que és important recuperar aquests espais humans i aplicar-los al món de l’empresa. 

¿Allà diu que va decidir que seria “una persona feliç”?

— Sí, tots d’una manera o altra creixem i experimentem, cadascú a la seva família, les problemàtiques i dificultats que ens toqui viure, i al llarg de la vida hi ha moments on un decideix si allò ho encares des de la tendresa, des d’un cert nivell d’alegria, o des de la tristesa i el dolor. És una decisió. No em refereixo a la felicitat que se’ns intenta vendre, sinó a la decisió conscient de ser-hi des d’una perspectiva positiva. 

Vostè vincula els sentiments i el lideratge.

— Els referents de responsabilitat de poder eren sovint senyors, i sovint amb cara d’empipats. Llavors es tracta de dir: “No, es pot dirigir, es pot ser molt responsable, molt treballador, i es pot fer amb un somriure”. Però no amb un somriure fals, sinó perquè ho vols fer des d’un cert nivell de tendresa, que no significa que no exerceixis la disciplina, la duresa, la responsabilitat. Potser ho fas molt més que aquestes persones que es presenten tan serioses, però ho fas des d’un altre to, perquè des d’aquest to de confiança, de creure en l’altre, d’acollir els sentiments, es genera un equip que és capaç de mostrar-se realment com és en qualsevol situació. 

¿Aquest lideratge des del reconeixement dels sentiments, empàtic, que fa equip i que no treballa mortificant-se, és necessàriament femení? ¿No hi ha homes que treballin així? 

— No és necessàriament femení. Una de les claus de la revolució feminista és obrir camins per a la diferència. A la vida he trobat tota mena de persones i, fins i tot, si no volem fer aquesta diferència simplement binària d’home-dona, cada vegada existeixen més realitats que treballen d’aquesta manera, i moltes dones i moltíssims homes que no treballen així. Sí que hi ha una consciència heteropatriarcal en la qual hem crescut, d’unes maneres de fer. Les primeres dones a arribar a llocs de responsabilitat sovint es veien obligades o sentien que ho havien de fer així per ser acceptades, però crec que som en una altra fase. Sovint, quan arribem a aquests llocs, se’ns diu bé: “Ara ja hi has arribat, ara ja està, eh? Ara no facis gaire més que arribar-hi”. Però hi he arribat per fer-ho a la meva manera, no per estar calladeta en un racó i ser una quota. No som una quota, sinó que arribem als llocs per fer les coses de la manera que creguem que les hem de fer. Per tant, no crec que sigui una cosa d’home o dona, però les direccions i els lideratges històrics amb els quals hem crescut gairebé tots han tingut moltes d’aquestes característiques.

Potser els primers que s’estan alliberant són els homes mateixos...

— Aquesta nova manera de fer allibera tant homes com dones, com qualsevol persona, qualsevol que sigui diferent i que ho vulgui fer diferent en un lloc de responsabilitat. 

Vostè parla d’enganyar el sistema.

— Trencar esquemes per trencar esquemes no és imprescindible i fins i tot no és ni necessari. El que cal, quan arribes a qualsevol lloc on treballes, és observar, entendre què passa. És molt habitual sentir frases de l’estil “és que aquí sempre s’ha fet així, ui això no, això no es pot fer d’aquesta manera”, i sovint això enquista qualsevol projecte. Però quan parlo de trencar esquemes, parlo de trencar situacions que pel pas del temps queden d’alguna manera congelades. Algú que ve de fora té encara aquesta capacitat d’elevar-se i generar canvis. Aquesta mateixa persona, passats sis o vuit anys, és bo que vagi a fer un altre repte. 

Vostè va arribar al Llull des de l’empresa privada. Com ha anat la primera experiència a l’administració pública? 

— Em deien: “No podràs amb la lentitud, ¿com podràs fer les coses?” I la veritat és que des del 2018 que dirigeixo l’Institut Ramon Llull vaig poder crear de bon inici un equip directiu en el qual hi crec moltíssim i amb el qual compartim tot el projecte d’aquesta revolució que estem fent. Una revolució digital, de transversalitat, de gènere... Treballo, treballem i he treballat més o igual que en qualsevol empresa privada. M’hi vaig trobar una institució amb molt saber de totes les disciplines culturals dels Països Catalans: l’arquitectura, el disseny, les arts visuals, la literatura, l’ensenyament del català. El que fem és portar la cultura, l’ensenyament, la recerca, totes les disciplines artístiques dels països catalans al món, i avui l’oportunitat digital ha accelerat aquests processos. 

Tornem a la seva visió de com aconseguir que les coses passin. El reconeixement del poder, si ve d’un home, es dona per fet. ¿Si ve d’una dona com es guanya? 

— Es guanya treballant, com tot, i també penso que donar-lo per fet a vegades no és bo, perquè la persona s’acomoda, arriba allà amb aquesta sensació de “Jo he nascut per ser director” i potser no s’hi esforça tant. Sovint les dones, quan se’ns ofereix una posició de responsabilitat, la primera pregunta que ens fem és: “Jo això ho sabré fer? Què necessito per fer-ho?” I ens sobrepreparem. Es guanya fent-ho, i trencant patrons antics, prejudicis, estereotips, i, si no es dona per fet, es fa millor. 

¿S’ha acostumat que els homes li expliquin coses, com al llibre homònim de Rebecca Solnit? A l’autora li explicaven amb desimboltura un llibre científic del qual ella n’era l’autora i ho va anomenar mansplaining. És per riure? 

— No m’hi he acostumat, no m’hi acostumaré mai. L’acostament a les coses del “Jo ho sé tot” el considero molt poc útil. És molt més útil dir que saps molt menys del que saps, perquè aleshores l’entorn que dirigeixes se sent còmode per explicar-te coses. No m’hi he acostumat i ho intento fer notar amb un somriure, que sempre és millor que amb cara de cagarro. No és que no la sàpiga posar i alguna vegada a la vida també la poso. Dios dijo hermanos pero no primos.

¿A moltes dones els falta seguretat? 

— Jo no ho anomenaria seguretat. De fet, quan un home fa això, penso que és més aviat un gest d’inseguretat. A mi les persones segures que m’han inspirat a la vida en totes les disciplines, homes i dones, sovint han estat persones bastant callades i que expliquen poc o que només expliquen quan els hi demanes, no són tantes. 

Em sento una mica incòmoda parlant d’aquests estereotips categòrics entre homes i dones. Podríem acostumar-nos a parlar de valors i no de gèneres, oi? 

— Estem d’acord que no és un tema d’homes i dones, sinó un tema de valors i de com t’enfrontes als llocs de responsabilitat, a les decisions, sense haver de copiar patrons.

¿Es contraposen emocionalitat i racionalitat?

— Crec en el fet d’escoltar les emocions, però a l’hora de decidir no hem de decidir des d’aquestes emocions, no hem de decidir com a mínim des d’una emoció a flor de pell. Jo sé que amb la menstruació, uns dies abans, estic més sensible i sovint és més fàcil que m’enfadi; per tant, aquests dies intento no prendre cap decisió o qualsevol situació que veig molt complexa on jo em podria enfadar amb algú, reposar-la. Això em passa a mi, cada persona es coneix a ella mateixa, cadascú sap quan té les emocions més a flor de pell. Els nostres equips han de poder-se sentir còmodes de mostrar feblesa i que això no els faci menys vàlids professionalment, però això és diferent que dirigir des de l’emocionalitat.

Quin és el no-mètode per crear un equip que funcioni? 

— Envoltar-te de persones que et complementin i es complementin entre elles, grans professionals en les seves disciplines. La meva feina no és saber molt de tot. Com a directora, la meva feina és potenciar l’empresa, la institució, el projecte, fer que avanci i per tant alhora també fer créixer totes les persones de l’equip, no només l’equip directiu, tot l’equip. Un bon equip és un equip que se senti còmode, que se senti tranquil, que no tinguin desconfiances els uns als altres, i això no és gens fàcil, vol molta feina. 

¿El primer pas cap al fracàs es tenir un equip dòcil? 

— Sí. A mi m’agrada moltíssim que les persones que m’envolten m’inspirin i m’il·luminin. A vegades no hi estic d’acord; és a dir, tenim debats i en privat a vegades acalorats. Un dels perills de dirigir és que sovint les persones et diuen que sí, i que tot està molt bé, quan no està tot molt bé. Per tant, valoro moltíssim aquelles persones que des de l’educació et diuen “Em sembla que això no”. Esclar, si tens un equip com vostè diu dòcil, les persones no et diran què pensen. Llavors t’has de preguntar: per què és dòcil? És dòcil perquè tenen por? És dòcil perquè no s’atreveixen? A mi sobretot m’agrada molt baixar la teoria als fets, però sempre hi ha d’haver persones a les quals els agradi especialment la teoria i potser no tant els fets. No passa res, ja ho baixarem altres, els que estan més en el món de les idees s’han de sentir segurs de poder dir barbaritats. 

El més difícil és donar temps?

— Part de la feina més important és la feina que no es veu però que dona fruits. M’alegra molt quan algú veu una empresa o una institució i diu “Caram, quin bon ambient”. Això no es pot fingir. 

Vostè parla en algun moment de “la germandat”, però el tòpic diu que les dones competeixen entre elles... 

— És molt curiós, perquè, com segurament a vostè, a mi des de petita m’han dit això i m’ho han dit homes i dones. La meva experiència és que les dones de la meva vida, amigues, familiars, companyes de feina, m’han ajudat moltíssim. Això és encara un tòpic, un clixé, un prejudici que a moltes persones encara els interessa reforçar. I l’hem de trencar. 

¿Vivim una revolució dels valors, de gènere? 

— La pandèmia ens ha fet sentir que som febles, que ens necessitem els uns als altres. El feminisme trenca escletxes per a moltes altres revolucions: l’ecològica, la de proximitat, les energies, la digital. No moure’ns de l’estudi de casa és un valor molt gran i és un estalvi energètic, és un estalvi econòmic, és un estalvi personal també, és un estalvi de combinar la vida personal amb la professional. És a dir, que jo crec que sí que som davant d’una revolució des de molts punts de vista i que el feminisme ja no és només parlar de la revolució de les dones, sinó que a través d’aquesta revolució arribin o ajudem, col·laborem, a tota la resta de revolucions, que són moltes.