Revoltes populars que han canviat la història
De les bullangues al complot de Prats de Molló: les mobilitzacions que han marcat la memòria col·lectiva
BarcelonaDes del present pot semblar que no hi hagut mai una època amb un futur tan incert o tanta ràbia acumulada que encengui els carrers. Si es mira enrere, però, hi hagut molts moments en què la revolta s'ha instal·lat als carrers de Barcelona. De vegades, de manera molt virulenta. El 25 de juliol del 1835 es van cremar convents i els aldarulls van culminar amb l'assassinat del governador militar. La bullanga del 1835, que va començar en una plaça de toros, va tenir un caràcter irreversible en l'urbanisme de la ciutat i va fer caure el govern de Madrid. El 1951 la vaga dels tramvies va suposar un altre punt d'inflexió. Va ser la llavor de l'oposició antifranquista i va agafar les autoritats totalment desprevingudes: a les 12 del migdia eren a missa mentre als carrers es tiraven pedres contra els tramvies. Aquestes dues revoltes són les protagonistes dels dos primers llibres de la col·lecció Dies que han fet Catalunya, que publica Rosa dels Vents: La vaga dels tramvies (1 de març de 1951) de Francesc Vilanova i Vila-Abadal i La bullanga de Barcelona (25 de juliol de 1835) de Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà ja són a les llibreries. Al setembre se'n publicaran dos més: La desfeta (11 de setembre de 1714) d'Agustí Alcoberro i El complot de Prats de Molló (4 de novembre de 1926) de Giovanni C. Cattinni.
"Hi ha dies que han fet història? –es pregunta Alcoberro, que coordina la col·lecció–. Creiem que sí i per això fem aquesta col·lecció, que vol posar en valor el fet històric, aquells dies que han suposat un punt d'inflexió i han tingut conseqüències irreversibles". Són fets que també marquen la memòria col·lectiva: "Tothom qui va viure el 14 d'abril del 1931 sabia on era i què estava fent en aquell moment i el mateix passa l'1 i 3 d'octubre del 2017, o en successos més llunyans com el 3 de desembre del 1842, quan les tropes del general Baldomero Espartero van bombardejar Barcelona des de Montjuïc", diu Alcoberro.
La bullanga que va fer caure el govern de Madrid
Barcelona, en qüestió de revoltes, arrossega certa fama des de fa molt de temps. Friedrich Engels, a mitjans del XIX, escrivia: “La història de Barcelona, la ciutat industrial més gran d'Espanya, és la que registra més barricades del món". Stendhal, a Las memories de un turista (1837), descriu Barcelona com la ciutat més liberal d'Espanya. L'autor coneixia la bullanga del 1835 i defineix els catalans com a republicans i admiradors del contracte social de Jean-Jacques Rousseau.
La bullanga de Barcelona del 1835 va començar en una plaça de toros, El Torín, de la Barceloneta. Aleshores la capital catalana ja devia superar els cent vint mil habitants i les muralles ofegaven una població que vivia amuntegada i que patia els estralls de les epidèmies. La febre groga havia matat el 1821 més de deu mil persones i el còlera que s'havia abraonat sobre la ciutat el 1833 s'havia emportat entre 3.500 i 4.000 persones. La cantarella que es va popularitzar culpava els toros de l'esclat de la ira popular: "Van sortir cinc toros, / tots van ser dolents, / aquesta n'és la causa / de cremar convents". El conflicte, però, estava latent des de feia molt de temps. “El cost humà i econòmic de les guerres civils dels anys vint i trenta (inclosa la Primera Guerra Carlina) va recaure sobre les classes populars a través de la mobilització bèl·lica i de l’increment de la pressió fiscal", assegura Roca. Hi havia també un empitjorament de les condicions de vida. Els teixidors eren dels més perjudicats per la mecanització del tissatge i els mariners i pescadors, en períodes que no tenien feina, havien de descarregar el carbó mineral dels vaixells.
Hi havia també nous discursos polítics que permetien a les classes més populars utilitzar un nou llenguatge per expressar velles demandes. La bullanga va ser l'inici del Bienni Revolucionari (1835) i el Trienni Progressista (1840-1843). "Les demandes dels sectors populars i els liberals radicals es van canalitzar a través de les juntes, que es van convertir en espais de negociació política entre aquests col·lectius revoltats i les elits polítiques i socials. D’aquesta manera, la pressió d’aquests col·lectius populars va impulsar el règim liberal a obrir-se a una participació política més àmplia, amb la connivència del liberalisme progressista radical”, detalla Roca.
L'anticlericalisme no era nou però sí la crema de convents, i expressava la voluntat d'acabar amb el poder de l'Església. El món popular considerava les ordes regulars masculines com a col·lectius ociosos que vivien a costa seva i que simpatitzaven amb els carlins. Aquells incendis que es van propagar per la ciutat van suposar la represa del procés desamortitzador, i els canvis urbanístics a Barcelona van ser irrevocables: els espais eclesiàstics es van convertir en el Teatre Romea, en la nova seu de Correus, en biblioteques, en arxius...
El desafiament va sortir bé
La vaga dels tramvies del 1951 també va ser inesperada i avui encara no es té cap nom dels que la van organitzar. La policia, després d'haver torturat alguns dels principals dirigents del PSUC, no va arribar a cap conclusió. "Ningú havia previst una protesta com aquesta. L'etapa que va del 1939 al 1951 és la que va tenir una repressió més dura i més intensa, són anys de molta misèria, amb un racionament duríssim", explica Vilanova. Hi havia un altre element que va fer enfurismar la població: la dissociació entre el discurs oficial i la realitat.
"El franquisme acusava els rojos de la misèria del país i a la vegada repetia dia sí dia també que el país estava en procés de recuperació i això era mentida, no millorava res, hi havia restriccions de tota mena, i quedar-se sense electricitat no volia dir només no tenir llum sinó no poder anar a treballar i, per tant, no cobrar", detalla Vilanova. Unes restriccions que sovint no afectaven l'aparell franquista ni tots els que havien sortit beneficiats del canvi de règim. A tot plegat cal sumar-hi l'aparició d'una nova generació que havia patit la guerra però no l'havia fet.
"Eren joves d'entre vint i vint-i-cinc anys que no havien perdut ni els lligams lingüístics ni culturals ni l'experiència sindical d'abans del 1939", matisa Vilanova. Però aquella no va ser, segons Vilanova, una protesta política: "Va ser social. No es posava en qüestió el règim, eren persones al límit de la subsistència que reclamaven una millora de les condicions de vida", diu l'historiador. Fos com fos, el desafiament va sortir bé. Es van retirar les tarifes que s'havien aprovat el desembre dels tramvies, van caure autoritats franquistes i hi va haver un canvi important: "Va quedar arrelada la idea que era possible plantar cara al sistema dictatorial. Ara bé, també era clar que, per fer-ho, calia preparació i organització", conclou Vilanova.