La revetlla surfista dels Beach Boys

BarcelonaJa fa una pila d'anys que les gires dels Beach Boys són com els estudiants d'Erasmus: qualsevol excusa és bona per sortir de festa. En aquest cas, la visita dels californians al Festival Jardins de Pedralbes, era la parada a Barcelona de la gira de celebració del 50è aniversari de la publicació de 'Wild honey', un disc de transició en la carrera d'un grup que va fer una setzena d'àlbums només als anys 60, així que si la intenció és celebrar-los tots, tenim Beach Boys per estona.

Venien amb aquesta denominació històrica, però la realitat és que dimarts es presentaven amb només un membre original a l'escenari. Podem assegurar que la banda que hi havia a Pedralbes tocant cançons dels Beach Boys amb Mike Love i Bruce Johnston (que va entrar-hi al 1965 per substituir en directe Brian Wilson) al capdavant són els autèntics Beach Boys? Òbviament no, però és el més semblant que podem aspirar avui dia, com a mínim regularment.

Tampoc es prenen massa seriosament això de tocar el 'Wild honey', al contrari del que van fer amb l'imprescindible 'Pet sounds', interpretat de cap a cap en la seva particular gira d'aniversari. A Mike Love no sembla importar-li en absolut vendre el 'tour' d'un àlbum del qual després farà tres cançons i gràcies. El disc soul dels Beach Boys, publicat l'any 1967, és també el de la seva particular 'perestroika' compositiva, després de la malaltia del gran dels Wilson. I això es nota, tot i que les tres cançons que van tocar a Pedralbes –amb signatura, per cert, de Carl Wilson– són peces brillants i inspiradíssimes, sobretot 'Darlin'', que sona tant a Motown que desarmaria un exèrcit sencer només amb la tornada.

El que vam escoltar va ser una amalgama de 'hits' dels Beach Boys tocats al mil·límetre per una orquestra de luxe. Penseu en la vostra cançó preferida dels californians? 'God only knows'? 'Wouldn't it be nice'? 'Sleep John B'? 'Good vibrations'? Segur que la van cantar, perquè van escollir un repertori amb els 30 temes més reconeixibles. L'ambient a l'escenari semblava el d'una revetlla de festa major per a gent adinerada, és indiferent si Mike Love sembla no cantar en cap moment o que Bruce Johnston tingui el volum del teclat directament a zero. Tot això és igual per a una proposta artística tan nostàlgica com nul·la d'interès. I això, amb un repertori tan inspirador com els dels Beach Boys, trenca el cor a qualsevol.