'Les distàncies': Retrobament agredolç a Berlín

BarcelonaL’escenari és Berlín. Al carrer, trucant al timbre, quatre amics que han viatjat a Alemanya per donar una sorpresa al Comas, que l’endemà fa 35 anys. Però ell no està per festes: no viu un bon moment personal i passar un cap de setmana amb els seus amics de la universitat, que ja només veu un parell de cops l’any, se li fa una muntanya. “¿Hem vingut en un mal moment?”, li pregunta l’Olívia quan veu la falta d’entusiasme del Comas. Seria fàcil contestar que sí, que acaba de trencar una relació, que només té ganes d’estar sol. En canvi respon que no, que tot va bé, que baixa a comprar cerveses. Hi ha massa distància, massa llunyania. Sobretot ara que estan junts de nou.

Elena Trapé, exalumna de l’Escac i directora de Blog, presenta avui al Festival de Màlaga el seu segon llargmetratge, Les distàncies, que explora l’amargor que s’amaga rere uns amics que, en el fons, saben que ja no ho són. “La idea inicial era parlar de la decepció, tant sentimental com professional -explica Trapé-. Aquests anys de crisi han truncat moltes coses i molts no han fet el salt qualitatiu i econòmic que esperaven fer i això ha provocat molta frustració”. Les distàncies és sobretot una pel·lícula de retrobament d’amics, un gènere que a la directora li encanta. “Els amics són una família escollida. I, com la família t’estructura, però també t’empresona. Que tu facis un canvi de rol també obliga els altres a fer-lo, per això és una estructura tan rígida”.

Un cap de setmana infernal

Tot i l’intent d’aparentar normalitat, les relacions s’aniran deteriorant al llarg del cap de setmana. Cada vegada costarà més no engegar-ho tot a la merda i marxar de Berlín. “Quan algú viu fora i només es troba amb els amics una nit l’any, és fàcil fer veure que les coses no han canviat -diu Trapé-. Després tornes a casa, critiques a tothom i fins l’any que ve. Però passar junts tot un cap de setmana és més complicat. A més, cadascú té un motiu molt egoista per fer aquest viatge que no té res a veure amb l’amistat”.

L’Olívia -Alexandra Jiménez en un paper dramàtic poc habitual en ella-és la líder del grup, la promotora del viatge sorpresa a Berlín. També està embarassada de set mesos, però més que il·lusionar-la és com si la perspectiva de ser mare l’empenyés cap al passat, cap a un Comas -Miki Esparbé, perdut en el seu propi viacrucis- amb qui sempre quedarà el dubte del que podrien haver fet. “La por de ser pare dels homes està assumida, però a les dones també els pot passar que no connectin amb el fet de ser mare -apunta Trapé-. Totes les representacions de la maternitat són de dones que desitgen molt el fill i ho viuen encantades, però també n’hi ha que tenen por i dubtes. Un cop que ets mare ja no pots fer marxa enrere”. No és casualitat que l’Olívia aparegui fumant un parell de cops. “M’obsessionava la idea de mostrar una embarassada que fuma -confessa-. La gent sempre les mira com si estiguessin matant el fetus”.

Pel·lícula aspra i dura, en forma i fons, el final de Les distàncies no deixa gaire espai per a l’esperança. Trapé creu que era necessari; amb la perspectiva que li dona haver superat l’edat dels personatges sap que els seus problemes no milloren amb el temps. Així i tot, creu que sobreviuran al cap de setmana i es tornaran a trobar: “Deixaran passar uns mesos i algú enviarà un e-mail. Potser s’hauran de reubicar. Ja no són amics de veure’s cada setmana, però potser sí un cop l’any”.