Crítica de cinema
Cultura16/10/2019

'Retrato de una mujer en llamas': amor i desig amb perspectiva lèsbica i feminista

Céline Sciamma repensa la relació entre l'artista i la persona que l'inspira

Eulàlia Iglesias
i Eulàlia Iglesias

Direcció i guió: Céline Sciamma. 119 min. França (2019). Amb Noémie Merlant, Adèle Haenel i Luàna Bajrami.

Per què Orfeu decideix girar-se en l'últim moment i així perdre per sempre l'estimada que volia salvar? Marianne i Héloïse, les protagonistes del quart llargmetratge de Céline Sciamma, llegeixen Ovidi al llit i discuteixen sobre el gest fatal que condemna Eurídice a romandre a l'Hades. Héloïse (Adèle Haenel) no entén el rampell d'Orfeu. Marianne (Noémi Merlant) especula sobre el fet que l'home no actués com a enamorat sinó com a poeta: com a tal, prefereix quedar-se amb el record d'una imatge que amb la presència d'una dona. El comentari de Marianne sintetitza una tradició mil·lenària pel que fa a la relació dels artistes homes amb les dones objectes de les seves obres. El pintor, el poeta, el cineasta... prioritza la imatge idealitzada a la seva encarnació real. Però, què passa quan l'artista és també una dona com Marianne?

Retrato de una mujer en llamas imagina una història d'amor entre dues dones a la Bretanya del segle XVIII a partir de repensar des de la perspectiva lèsbica i feminista aquest vincle entre l'artista i la persona estimada que l'inspira. Marianne arriba a un casalot perdut de la costa bretona amb un encàrrec clar: pintar el retrat d'Héloïse per al seu futur promès. La jove s'hi resisteix perquè no vol casar-se. A Marianne li toca dibuixar Héloïse d'amagat. L'acurada observació del rostre i els gestos de la noia la porten a enamorar-se'n. I Heloïse li correspon. Sciamma construeix un entorn tan propici com efímer perquè floreixi aquesta passió poc convencional vehiculada a través de l'art. Les dues noies romanen pràcticament soles a la casa després que la mare d'Heloïse marxi uns dies. Només les acompanya Sophie (Luàna Bajrami), que treballa per a la família.

Cargando
No hay anuncios

Sciamma aposta per una posada en escena naturalista que evita l'encarcarament de cert cinema d'època i agombola la sensualitat que comparteixen les dues protagonistes. Un naturalisme que cap al final es veu esquitxat per algunes guspires de somieig orfeic. Malgrat identificar-se amb la pintora, la cineasta trenca amb la unilateralitat de la mirada tradicional entre subjecte i objecte de l'amor i de l'art, i reivindica l'actitud també activa d'Heloïse, una Eurídice que col·labora en la construcció de la imatge que romandrà de l'últim adeu entre elles dues. Retrato de una mujer en llamas resulta en última instància una mena d'autoretrat. Al cap i a la fi, Sciamma també està exercint d'artista que immortalitza la seva estimada, l'actriu Adèle Haenel. L'emotiu pla final que li dedica, a més d'un moment de catarsi del record amorós a l'altura de la seqüència similar de L'edat de la innocència (Marin Scorsese, 1993), només es pot llegir com un dels més bells gestos d'amor del cinema recent.