Retratar l’últim any de vida dels pares lluitant contra el càncer

BarcelonaLa realitat va arribar a la família Borowick sense anestèsia: mentre la mare s’estava tractant per tercera vegada d’un càncer de pit van diagnosticar al pare un càncer de pàncrees. Tenien 57 anys. Tot el 2013 van viure en paral·lel la malaltia, el tractament de quimioteràpia, la caiguda de cabell, els dolors, les contínues visites a l’hospital, però també van poder esprémer tota la vida del que sabien que seria el capítol final de les seves vides. Quan va començar aquest tràngol tan dur, la seva filla mitjana, la Nancy, documentalista i fotògrafa, els va demanar de seguir tot el procés.

“Vaig començar a guardar-ho tot obsessivament, vaig gravar converses de sobretaula, els vaig entrevistar, fotografiar. Els volia retenir. I era la manera de passar temps junts -recorda Nancy Borowick-. De seguida em vaig adonar que no seria una història de càncer, de dolor, de mort, sinó de vida, de família, de joia, de comunitat. Volia recordar l’essència de qui eren, les seves fortaleses i febleses, el coratge, la seva resiliència, què els feia humans, què els feia els meus pares”. La Laurel hi va accedir perquè creia que seria terapèutic per a la Nancy. El Howie tenia ganes d’explicar la seva història. El resultat és una exposició sense filtres ni censura, colpidora, emotiva fins a les llàgrimes, dura, bella, on es veu el rostre de l’amor i la mort. Es titula L’empremta familiar.

Borowick exposa al Palau Robert, dins el festival Docfield, una quarantena de fotografies en blanc i negre dels milers que va disparar aquell 2013, any en què també es va casar. El pare va viure un any des del diagnòstic, “més del que es pensava”, diu la filla. Va empitjorar dies després del casament i va morir el desembre del 2013. La mare va viure només 364 dies més. Les imatges més dures són les de l’agonia de la Laurel. I la fotografia del llit de matrimoni que van compartir 34 anys.

Descoberta pel ‘New York Times’

Borowick va fer les fotos per al seu àlbum personal, però un amic editor la va animar a mostrar-les en públic. Un editor del New York Times les va descobrir en un concurs i les va voler publicar. “Si t’ajuda a tu i ajuda la gent, què hi podem perdre?”, li van dir els pares. L’impacte de les imatges va ser brutal. Per això el diari va seguir tot el procés: la gent havia empatitzat tant amb la família que volien saber què els havia passat. Ara el projecte de L’empremta familiar ja està tancat però ha portat l’autora de gira per una cinquantena de ciutats del món i la reacció arreu és impressionant.

Sorprèn la vitalitat i la gratitud que desprèn Borowick. No és només perquè hagin passat anys de la mort dels pares, sinó pel procés que van fer junts: “Van ser més que malalts de càncer. Ells volien viure i el càncer era una cosa més de la llista. Vam tenir llargues converses, i dinars, i aventures, i records. Parlàvem sobre la mort, sí, però per espantar les pors i els tabús, i així no pensàvem en la mort sinó en la vida en aquell moment. Sabíem que no teníem gaire temps i no el vam perdre. El meu pare deia: «Ningú ens va prometre longevitat». La vida és un regal. Intento viure amb aquesta consciència”.

Les fotografies tenen un gran poder per fixar els records. Els tres fills Borowick van fer l’esforç de buscar imatges de quan els pares estaven sans, perquè així van estar la major part de la vida. Al Palau Robert hi ha una part d’aquest àlbum familiar, que recorda les parets d’una casa qualsevol: l’alegria i el color contrasta amb el blanc i negre de les sessions de quimioteràpia. “Tot i que només vaig tenir 28 anys amb el pare i 29 amb la mare, em sento com si m’hagués tocat la loteria”. Això és L’empremta familiar.