Un retrat de la infància ple de vida entusiasma Canes
‘The Florida project’ és la sensació ‘indie’ del festival
Enviat especial a Canes“Celebrate good times, come on!”, canten Kool & The Gang en el tema que sona als crèdits inicials de The Florida project. I així s’ha d’entendre l’extraordinària nova pel·lícula de Sean Baker, presentada a la Quinzena dels Realitzadors de Canes: com una celebració de la infància i de la infinita capacitat per jugar, riure i fer el trapella d’una nena de sis anys, la Mooney, que viu amb la seva mare en un motel barat a prop de Disney World on no s’allotgen turistes, sinó famílies pobres.
Com ja feia a la magnífica Tangerine, on retratava el submon de les prostitutes transsexuals de Los Angeles, Baker esquiva la sordidesa i el tremendisme de cert cinema social i posa la càmera a l’altura de la Mooney i els seus amics, que veuen el motel i els seus voltants com un pati de jocs on espiar la senyora que fa nudisme, escopir sobre els cotxes, explorar una casa abandonada, pidolar cèntims per comprar gelats... Fins i tot quan els obliguen a rentar un cotxe no poden evitar convertir el càstig en un joc. “No us ho hauríeu d’estar passant bé!”, els renya, impotent, la propietària del cotxe.
Com un Harmony Korine més humanista, Baker explora els marges del Somni Americà per mostrar la seva bellesa, però sense amagar les ombres, que es van allargant a mesura que la precarietat econòmica acorrala la mare de la Mooney i ni tan sols el conserge -un fantàstic Willem Dafoe, l’àngel de la guarda del motel- pot ajudar-la. The Florida project, que faria un programa doble perfecte amb Estiu 1993, exhibeix una sensibilitat pròxima a la del cinema de Cassavetes i transmet l’energia embriagadora de les pel·lícules en estat de gràcia. Al final de la projecció, rebuda amb una ovació eixordadora pel públic de Canes, les nenes protagonistes ploraven i s’abraçaven. Era la imatge del dia i una de les que deixarà aquesta edició del festival.
Fulletó romàntic a la japonesa
Mentrestant, a la secció oficial, continua la debacle d’una competició que no remunta. Radiance, de la japonesa Naomi Kawase, cau en tots els vicis del cinema d’autor més complaent i nefast, el que confon l’emoció amb el sentimentalisme i embolcalla de gravetat la carrincloneria. La protagonista, l’encarregada d’escriure les descripcions per a cecs d’un film, coneix en els tests amb espectadors un fotògraf amb la visió reduïda que es resisteix a acceptar la realitat i segueix fent fotos. Entre ells dos sorgeix un estira-i-arronsa amb inevitable desenllaç romàntic que es desplega amb la subtilesa d’una novel·la de Federico Moccia i té un dels seus leitmotivs en la bellesa de les postes de sol. Però el súmmum arriba amb l’escena en què els espectadors cecs es posen a plorar commoguts per la pel·lícula que segueixen a través dels diàlegs i les descripcions de la protagonista. Amb aquest fulletó amorós disfressat de drama profund, la directora de Shara acaba de perdre el poc crèdit cinèfil que encara tenia.