El retorn obstinat de la fira d'art Arco

MadridLa fira Arco va ser de les últimes que es van celebrar l’any passat abans de l’esclat de la pandèmia i és de les primeres grans cites artístiques internacionals que es tornen a celebrar, des d’aquest dimecres i fins diumenge. És impactant tornar als pavellons 7 i 9 d’Ifema després d’haver-los vist funcionar com a hospitals de campanya durant les setmanes més dures del confinament. La cap de comunicació i premsa d’Ifema, Marta Cacho, recordava un dels llocs elevats on es posaven els càmeres de televisió per retransmetre què hi estava passat, i no pot oblidar tot el “patiment” que va haver-hi. Tot i així, a Arco amb prou feines es poden veure obres relacionades amb la pandèmia. Per uns pavellons amb menys galeries i amb menys públic, aquest dimecres al migdia la performer italiana Monica Mura passejava amb La nova armadura, un mirinyac fluorescent que té un radi de la mateixa mida que la distància de seguretat contra el covid, 1,5 metres, i que li permetria anar tranquil·lament sense mascareta pel carrer. En qualsevol cas, les mascaretes segueixen sent omnipresents també als carrers de Madrid.

Una altra obra pandèmica està protagonitzada per un home que fa gimnàstica davant el televisor i té al darrere una història colpidora i també marcada per una altra pandèmia, la del VIH: l’autor, el pintor mexicà Manuel Solano (Ciutat de Mèxic, 1987), va perdre la vista fa set anys per una negligència mèdica en el seu tractament del VIH i continua pintant amb l’ajuda d’assistents. “Pinta de memòria, a partir dels seus records, i amb l’ajuda d’assistents a qui explica què vol pintar”, afirma el seu galerista, Javier Peres, que està establert a Berlín. 

Malgrat totes les dificultats del covid, els organitzadors d’Arco no han volgut deixar passar un any sense fer la fira, encara que sigui uns mesos més tard de l’habitual i que els col·leccionistes pensin més en fer vacances lluny de la ciutat. “Entenem que Arco és una plataforma i una oportunitat, si no, no l’hauríem fet –explica la directora de la fira, Maribel López–. L’hem fet perquè els col·leccionistes ens deien que volien venir, perquè teníem el suport dels col·leccionistes locals i perquè hi havia una sèrie de galeries que ens deien que si es podia fer s’havia de fer”. Enguany hi ha 130 galeries, gairebé 80 menys que les 209 de l'any passat. L’aforament del públic està reduït al 50% i han prolongat un dia més les jornades per a professionals fins dissabte. Tot i així, la xifra de col·leccionistes que està previst que vinguin a Madrid convidats per la fira és potent: 250, només 50 menys que el 2020. Entre els que ja hi eren aquest dimarts hi havia la directora de la col·lecció d'art contemporani de La Caixa, Nimfa Bisbe; la presidenta de Sorigué, Anna Vallés, i el director d'art de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna. També l'editor Carlos Copertone i la psicòloga Paz Quijano.

“Si la fira t’ha ajudat a créixer com a galeria, has de retornar el que t’ha donat, has de ser-hi a les verdes i a les madures”, diu el galerista Clemente Cayón, que exposa una de les obres més cares, un mural monumental que l’artista veneçolà Jesús Soto (1923-2005) va fer per a la seva retrospectiva al Centre Georges Pompidou del 1979 valorat en 1,3 milions d’euros. “Arco és la primera fira europea en què participem després de la pandèmia. Feia uns deu anys que no veníem i ara ho fem perquè tenim molts contactes espanyols, centreamericans i sud-americans que viuen a Espanya”, explica Peres. A la galeria Mayoral, que fa pocs dies va participar en el Saló de Dibuix de París, també estan satisfets que Arco torni enguany. “L’important és tornar a estar en contacte amb els col·leccionistes i a difondre l’art”, diu Jordi Mayoral. Per ajudar el sector, la fira ha rebaixat un 30% el lloguer dels estands del programa general i ha ofert uns nous espais privats perquè puguin portar més obres. “El món de l’art és molt especial en la necessitat de trobar-se”, insisteix López.

Una altra novetat d’aquesta edició és que 25 galeries tenen un altre espai dedicat a un sol artista, totes dones, i això es repetirà el 2022, quan està previst que sí que es pugui celebrar el 40è aniversari d’Arco. “Si fem aquest pas, hem de ser fermes, s’ha d’exagerar una mica perquè les coses quallin; els projectes són molt bons i no crec que tinguin menys visibilitat perquè aquest projecte es faci enguany”, adverteix López. Curiosament, està tenint molt èxit mediàtic una peça de l’artista cubà Dagoberto Rodríguez: una placa de mabre amb el lema Yo perreo sola, de la cançó homònima de Bad Bunny. L’obra forma part d’una sèrie sobre el reggaeton i l’artista la va triar perquè Bad Bunny subverteix els tòpics masclistes d'aquest estil musical.

El triomf de l'art més experimental

Jesús Soto és un mestre de l’art cinètic, així que en aquesta ocasió l’art més experimental supera artistes icònics del segle XX com Pablo Picasso, Joan Miró i Alexander Calder. A la galeria Leandro Navarro tenen a la venda obres de tots ells: Verre, paquet de tabac, carte à jouer (1919), de l’artista malagueny, costa 780.000 euros, i Escutcheon, una escultura de paret de Calder, 850.000 euros. “És una raresa”, diu el galerista Iñigo Navarro. També té a la venda pintura de Chagall amb una parella de nuvis i tots els seus personatges més coneguts per 775.000 euros. Pel que fa Miró, a la galeria Mayoral venen una pintura seva del 1977, Figura i ocell, per 875.000 euros. 

Per a algunes galeries ha sigut arribar i moldre: a Thaddaeus Ropac ja havien venut tres de quatre noves escultures d’acer Corten d'Antony Gormley, a més de 460.000 euros cadascuna; la compradora d’una d’elles és la galerista que tenen al costat, Helga de Alvear. També havia comprat una escultura d’Anthony Chamberlain, una peça de Gilbert & George i dues més de Bruno Munari. La galerista estava exultant perquè les obres es podran veure al museu que va obrir amb unes 200 obres de les 3.000 de la seva col·lecció a Càceres. Estava eufòrica, i així quedaven molt en segon pla les fotografies de Santiago Sierra de militars de cara a la paret que tenia al mateix lloc on hi va haver l’obra dels presos polítics l’any 2018.

En canvi, el galerista Benito Padilla, el director de la col·lecció d’art censurat de Tatxo Benet, estava més concentrat i s’interessava pel Guernica d’Agustín Ibarrola a la galeria José de la Mano i per un reguitzell de gravats relacionats amb aquesta pintura gegantina. El galerista no volia revelar el preu de la pintura perquè hi estan interessades dues institucions públiques i una privada. Tant ell com els hereus d'Ibarrola tenen "claríssim" que la pintura s'ha de vendre a un museu, o a una fundació privada que la pogués exhibir en públic perquè la pintura, sorgida durant la campanya que Ibarrola va liderar perquè el Guernica de Picasso tornés a la ciutat basca que el va inspirar, no torni a quedar oculta. “Aleshores tenir una il·lustració del Guernica a casa era com una declaració d'intencions; ara ens semblaria només un pòster mentre que aleshores representava la lluita per les llibertats. L'Agustín es va ficar en aquesta campanya però quan el quadre va tornar al Casón del Buen Retiro de Madrid dins una urna va perdre el sentit. Va guardar l'obra i se'n va oblidar”, conclou José de la Mano.