El retorn de James Bond a les llibreries
Una col·lecció reedita per primer cop en anys les novel·les d’Ian Fleming sobre l’agent 007
BarcelonaTorna James Bond. Però no el Bond de Daniel Craig sinó el Bond original. Sean Connery? No ens confonguem. Parlem del James Bond literari, el personatge creat a mitjans dels anys 50 per l’escriptor anglès Ian Fleming en una sèrie de llibres que, abans que s’estrenés cap adaptació al cinema, ja venien milions d’exemplars. En total són 12 novel·les i dos volums de relats que feia molt que no es trobaven a les llibreries i que ara publica en castellà el segell barceloní Alter Ego, començant per les dues primeres: Casino Royale i Vive y deja morir. El pla és editar el tercer volum al gener, el quart al febrer i la resta cada dos mesos.
Els primers a celebrar la notícia són els seguidors de James Bond. “Les novel·les han estat fora de circulació molts anys, han tingut una vida editorial molt complicada -diu Javier de Diego, vicepresident de Club Archivo 007, el club de fans de James Bond-. I és ben curiós, perquè són novel·les curtes, entretingudes i fàcils de llegir”. Paco Camarasa, comissari de BCNegra, situa les novel·les de Bond en el marc de la literatura pulp al costat de les de Fantomas i Fu Manxú. “Fleming planteja un tipus d’espia més orientat al thriller que el que es feia en la seva època -apunta-. Aleshores hi havia dos tipus de novel·les d’espies: les dels espies funcionaris de John le Carré i Iulian Semiónov i les de caràcter més humanista d’Eric Ambler i fins i tot Graham Greene, en què els protagonistes no eren professionals sinó gent que es veia embolicada en trames d’espies. Fleming va agafar la serietat i la dimensió política de Le Carré però va afegir-hi l’acció i un personatge que, abans que un veritable espia, era una mena de superheroi”.
James Bond, quinta essència de l’imaginari anglès, va néixer molt lluny de la Gran Bretanya. Concretament a la costa nord de Jamaica, en una propietat que Fleming va adquirir després d’enamorar-se de l’illa caribenya quan hi va anar durant la Segona Guerra Mundial en missió militar. L’escriptor, que havia sigut comandant de la intel·ligència naval britànica, va escriure la primera novel·la de la saga Bond (Casino Royale ) entre el febrer i el març del 1952 a la seva residència de Jamaica i es va dedicar a corregir-la durant la resta de l’any. El ritual es repetiria al llarg de la dècada següent.
Exercicis de ‘pulp fiction’
James Bond no va sorgir fruit de l’ambició literària o el compromís artístic del seu creador, sinó d’un passatemps estiuenc. I en el seu origen lúdic i dionisíac hi ha part del seu gran èxit. “Les novel·les de 007 són exercicis perfectes de pulp fiction moderna, amb totes les virtuts del gènere i pocs dels seus defectes -afirmava Umberto Eco-. Pura evasió i entreteniment, construïdes amb enginy, intel·ligència i art”. L’escriptor italià, tanmateix, no és representatiu de l’estima per les novel·les de Bond en els cercles literaris. “Així com les novel·les de LeCarré entraven a les llibreries angleses, les de Fleming eren més de quiosc i es trobaven principalment als aeroports, les estacions i les cadenes de llibreries”, explica Camarasa.
Les novel·les de Bond van tenir des del començament èxit i bones crítiques, però les vendes es van disparar a partir del 1961 quan John Kennedy va incloure Des de Rússia amb amor entre les seves 10 novel·les preferides i, sobretot, a partir de l’estrena de 007 contra el Dr. No (1962), la primera entrega de la saga cinematogràfica amb Sean Connery de protagonista. Amb les pel·lícules arriba el debat sobre les diferències entre les novel·les i les adaptacions. “El James Bond dels llibres és un personatge més interessant i complex -apunta l’editor d’Alter Ego Francisco Calderón-. D’alguna manera podríem dir que s’assembla al Bond fràgil i vulnerable de les dues pel·lícules de Sam Mendes”. De Diego hi està d’acord. “El Bond cinematogràfic més pròxim al literari és el de Craig i el de Timothy Dalton, perquè és el que més pateix -afirma-. El Bond de Fleming no sempre surt victoriós ni s’emporta la noia al final. Això, en el cinema, costaria d’acceptar”. A partir de Goldfinger (1964), assenyala De Diego, les pel·lícules s’allunyen cada vegada més del seu origen literari. “En les novel·les, James Bond té una fidel majordoma que es diu May -apunta com a exemple-. Però això mai ha sortit en les pel·lícules”.
Així doncs, en què quedem? Quin és el cànon bondià? El milhomes cinematogràfic convertit en icona universal o l’original literari, més vulnerable i patidor? Paco Camarasa, contundent, afirma que les pel·lícules milloren substancialment el material de les novel·les. Per a De Diego, en canvi, les novel·les són “la bíblia del personatge, la seva essència”. Una essència a la qual, tot i haver-se’n allunyat, el cinema retorna periòdicament ni que sigui a la recerca de títols per a les pel·lícules. És el cas de Quantum of solace, la segona pel·lícula de l’etapa Craig, que prenia el títol d’un dels relats inclosos al volum antològic Solo para sus ojos. L’argument del relat i la pel·lícula, però, eren el dia i la nit. Curiosament, l’adaptació més fidel a un llibre de Fleming és, segons De Diego, la que inaugura l’etapa de Craig, Casino Royale. Però sovint la trama del llibre i la de la novel·la anaven per direccions totalment diferents. Un cas interessant és el de L’espia que em va estimar, del 1962, una de les últimes novel·les publicades en vida per Fleming, en la qual l’escriptor intentava fugir de la seva pròpia fórmula concedint la veu narradora a una dona. Bond, de fet, no apareixia fins a l’últim terç de la novel·la i tenia un paper secundari. Però la reacció de la crítica i el públic va ser tan negativa que Fleming només va vendre als productors els drets del títol i va retenir-ne l’argument.
007 contra la censura
L’espia que em va estimar era una de les novel·les més explícitament sexuals de Bond i conté algunes frases que delaten la coneguda afició pel sadisme de l’autor. “A totes les dones els agrada la semiviolació -assegura la narradora-. Que les prenguin per la força. Va ser la seva dolça brutalitat contra el meu cos colpejat el que havia fet el seu acte d’amor tan meravellós”. Algunes de les escenes més pujades de to de les novel·les van desaparèixer en les primeres edicions espanyoles i catalanes. Frases com “La mà de Bond era al seu pit esquerre. El mugró es va endurir” van ser retallades per la censura franquista, que, en primera instància, va qualificar de “pornogràfiques” les novel·les de 007 i va fer desaparèixer les últimes dues pàgines de l’edició que va fer del Dr No l’any 1965 l’Editorial Aymà. Però el més sorprenent és que, segons l’estudi de Jordi Cornellà-Detrell, professor de la Bangor University de Gal·les, totes aquelles tisorades -i d’altres que s’hi van afegir en la versió de Bruguera del 1974- es van mantenir en les posteriors edicions i van arribar gairebé als nostres dies.
Les edicions d’Alter Ego, tanmateix, asseguren el màxim respecte per la versió original, ja que s’han tornat a traduir des de l’original anglès. “Fer traduccions de qualitat és la nostra particular obsessió, potser perquè jo abans era traductor”, explica l’editor Francisco Calderón. Gràcies a la nova col·lecció d’Alter Ego, James Bond tornarà a acariciar mugrons, a fer l’amor amb ferocitat i, en definitiva, a tractar les dones com a objectes sexuals. “Les novel·les de Bond són molt misògines -admet Camarasa-. Les dones són objectes eròtics, una mica com a les novel·les de Mickey Spillane. Però també s’ha de posar en el context de l’època. Es tracta de novel·les molt més llegides pels homes que per les dones”. Val a dir que fins i tot d’això va intentar fugir Fleming: a Al servei secret de Sa Majestat, James Bond penja la pistola i deixa el servei secret per casar-se amb la comtessa Teresa de Vincenzo. Però els sequaços de Blofeld assassinen De Vincenzo quan la parella està a punt de marxar de lluna de mel. Per a De Diego, Al servei secret de Sa Majestat és la millor novel·la de Bond. A continuació, les altres dues entregues de la Trilogia de Blofeld : Operació tro i Només es viu dues vegades. Camarasa, en canvi, confessa que patia quan, com a propietari de la llibreria especialitzada Negra i Criminal, li demanaven que recomanés una novel·la de la saga Bond. “Si fa no fa, totes són més o menys iguals”, afirma.
La pionera edició en català de Bond
Les úniques versions en català de les novel·les de Bond són les que va editar l’escriptor i traductor Joaquim Horta als anys 60 quan treballava per a l’Editorial Aymà. Un treball pioner que, segons el seu fill, l’antropòleg Gerard Horta, tractava de “demostrar la validesa del català a través de tots els registres de la literatura i la llengua mateixa”. Calderón, l’editor d’Alter Ego, té present la possibilitat de traduir els llibres de Bond al català: “Si la col·lecció funciona, ens ho pensarem”.