El retorn a casa d'un dels últims maquis

BarcelonaHi ha una imatge que a Juan Santolaria no se li esborra de la retina. És un dibuix que sembla traçat per un nen del seu besoncle, Vicente Santolaria Escrich (Cirat, 1902 - Tremp, 1948), penjat en una cel·la. El dibuix formava part de l’informe de l’autòpsia. “No l’oblido, em fa esgarrifar”, diu Santolaria, que ha estat onze anys buscant l’oncle avi, detingut i empresonat en els temps més foscos de la repressió franquista. A Vicente Santolaria el van acusar de maqui i, quan va morir, duia el cinturó posat i les sabates amb tots els cordills. Segons la versió oficial, que Juan Santolaria qüestiona, es va penjar amb un fi cordó de cànem que suposadament utilitzava per lligar la maleta. La Guàrdia Civil el va enterrar de bocaterrosa, embolcallat amb un plàstic entre dues tombes al cementiri de Tremp.

“És l’única tomba del cementiri que no tenia cap senyalització”, explica el seu renebot. Gairebé setanta anys després, aquest dissabte el Vicente serà enterrat a Cirat. “L’enterrarem allà on va començar tot, al costat de la seva mare, amb la bandera de la CNT -explica Juan Santolaria-. A la casa familiar també hi posarem una placa en què es podrà llegir que allà hi va viure Vicente Santolaria, alcalde de Cirat i lluitador per la llibertat. No crec que al poble li facin cap homenatge; hi governa el PP”, detalla Santolaria.

La promesa al pare

No ha sigut fàcil trobar Vicente Santolaria. Els familiars van demanar a la Generalitat l’exhumació del cos i el departament d’Afers Exteriors va localitzar-lo i es va fer la intervenció arqueològica entre els dies 3 i 5 d’octubre de l’any passat. Santolaria va morir sense descendència però les anàlisis comparatives del cromosoma Y amb el seu besnebot, Juan Santolaria, han permès identificar-lo. “Amb aquesta primera identificació iniciem un nou període en la recuperació de la memòria i la dignitat dels ciutadans”, diu el conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, Raül Romeva, que ahir va entregar la documentació i les despulles de Vicente Santolaria als familiars.

Juan Santolaria, professor de filosofia jubilat, té un aiguabarreig de sentiments. Trobar el besoncle era una promesa que havia fet al pare, que va morir el 2005. “Quan es va jubilar em va dir que tenia dues coses pendents, però que la més important era trobar el seu oncle i portar-lo a casa. Se l’estimava molt. Vam començar a buscar-lo junts però poc després va morir -explica-. He persistit perquè soc tossut, perquè volia complir el desig del pare i per les raons que em va donar per buscar-lo. El pare sempre em deia que el seu oncle era bo i decent i que no es mereixia morir així”.

El Vicente va ser un maqui, un dels últims guerrillers de la República. Es calcula que amagats als boscos i a les muntanyes hi va haver prop de sis mil resistents antifranquistes que s’enfrontaven a la Guàrdia Civil amb fusells, pistoles i escopetes i es calcula que van protagonitzar uns dos mil enfrontaments a tot l’estat espanyol.

Les contradiccions de la Guàrdia Civil

La història del Vicente és plena de punts foscos. L’estudi que ha fet el departament d’Exteriors ha certificat que va morir per asfíxia, però no si es va suïcidar o el van assassinar. Al llarg de la seva investigació, Juan Santolaria ha fet recerca als arxius i ha parlat amb veïns de Tremp, guàrdies civils i fills de guàrdies civils. “Vaig trigar dos anys a aconseguir un document dels arxius militars”, lamenta. El Vicente va marxar de Cirat quan tenia 14 anys i va anar caminant fins a Barcelona, on va treballar en la construcció i es va afiliar a la CNT.

“Va marxar perquè la seva mare es va morir quan ell tenia 2 anys, durant el part del seu segon fill. El seu pare es va tornar a casar i la nova dona no volia saber res dels seus fills”. Es va exiliar amb la dictadura de Primo de Rivera, va tornar el 1931 amb la proclamació de la Segona República i va ser escollit alcalde de Cirat. “El juliol del 1936, un grup d’anarquistes de Castelló i València va arribar al poble amb una llista de gent a qui volien matar. Ell i el seu germà s’hi van enfrontar i van treure la gent que corria més perill amb un camió. Per calmar els ànims va fer cremar alguns sants i alguns llibres de l’església”, explica Santolaria.

Vicente Santolaria va lluitar amb el bàndol republicà i després va estar en un camp de concentració. Quan va tornar a Cirat, el secretari de l’Ajuntament el va denunciar. Acusat d’excitació a la rebel·lió, el van condemnar a setze anys de presó però li van reduir la pena a quatre gràcies a les declaracions d’aquells a qui havia salvat el 1936. “El van torturar de forma salvatge i brutal”, diu el seu renebot. Quan va sortir de la presó tenia 44 anys i es va unir als maquis de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, però el van delatar i va haver de fugir. Va voler amagar-se a casa d’uns familiars a Barcelona, però la policia l’esperava i es va escapar per la teulada. No va aconseguir la documentació per travessar la frontera i finalment va anar a treballar de pagès a Mata-solana (Pallars Jussà).

“Segurament algú el va delatar i tres guàrdies civils el van detenir i se’l van emportar a la caserna que la Guàrdia Civil tenia a Sant Salvador de Toló. Em van dir que els guàrdies civils tenien el costum de portar els detinguts a un pou que hi havia a prop i submergir-los a l’aigua. Potser se’ls en va anar la mà. Sé que després se’l van emportar a Tremp i que l’endemà va aparèixer penjat -detalla Juan Santolaria-. Vaig parlar amb una dona que quan era petita donava menjar a vegades als detinguts perquè la seva família tenia una botiga davant la caserna, i em va dir que al meu besoncle el van portar arrossegant-lo i que no parlava”.

Santolaria mai sabrà del cert quin va ser el final del seu besoncle però dissabte complirà la promesa del pare: tornar-lo a casa. L’acomiadarà acompanyat dels familiars i de tots aquells que l’han ajudat: “Tinc sensacions molt difícils d’explicar. Estic trist i satisfet. He tingut sort perquè he tingut la col·laboració de molta gent”, explica. Santolaria també ha intentat localitzar, sense èxit, els familiars d’un mestre de Cirat a qui van tancar a la presó durant 12 anys i el van inhabilitar per a tota la vida. Desitja que l’acompanyin en la cerimònia de comiat. Al mestre no li van perdonar que ensenyés als seus alumnes l’obra de Tolstoi i Dostoievski.

El precedent de Caracremada

Molts altres continuen buscant els seus familiars. El programa d’identificació genètica de la Generalitat ja compta amb 5.071 familiars de desapareguts. L’11 de novembre van començar les extraccions de sang que en un futur han de permetre identificar els milers d’homes i dones que van ser enterrats a les fosses comunes durant la Guerra Civil i la dictadura. De moment, 223 persones han donat mostres genètiques amb l’esperança que algun dia es puguin exhumar les restes dels seus familiars.

A Catalunya hi ha 380 fosses localitzades però en podrien ser moltes més. Curiosament, el primer exhumat amb mètodes científics a tot l’Estat va ser un altre maqui: Caracremada, a qui la Guàrdia Civil va matar el 1963 i va enterrar també embolcallat amb un plàstic fora del cementiri de Castellnou de Bages. El van desenterrar el 1999. Segons l’anàlisi que li van fer aleshores, l’havien abatut d’un tret a la cama i “podria haver mort dessagnat en un període de 30 minuts”. Però, com Santolaria, serà complicat saber mai com va morir exactament.